Cabanillas pertany al grup de creadors més propers al concepte d’artesania
que no pas al d’art. Aquesta diferenciació no s’ha de veure com una separació
de qualitat i sí de concepte.
Cabanillas és mestre en el camp
del que podríem definir com a “marmolisme”. Coneix la tècnica com pocs, l’executa
amb tota perfecció i ha assolit a més un cert criteri de sobrietat i personalitat
en la recerca de la perfecció formal de la peça. Per això vagin per ell tots
els respectes i els pertinents elogis. Però ser “artista” és anar una mica més
enllà i penso sincerament que ni ell mateix ho pretén.
El seu és un repte constant per augmentar
la dificultat i en surt airós en general, però repeteixo en aquest entorn
artesanal i afeccionat . Un camp en el que s’estableix , com dèiem, l’etern
dilema. Aquell que sembla mai serà resolt, com ho és quina ha de ser l’ànima
del sant Lluc.
Molt encertadament la Sant Lluc
ret un emotiu record a aquells artistes que ens han deixat en el decurs de l’any.
Record que enguany es personalitza en els casos d’Emília de Torres , Guerau
Calàbia i Robert Vives.
Res diré de nou en el cas d’Emília de Torres ja que han
estat diverses les vegades en que he fet referència a la seva desaparició
i a la seva obra , però vull fer un
personal apunt en els altres casos ja que no ho vaig fer en el seu moment ja
que en ambdós artistes vaig tenir coneixement de la seva mort amb retard.
Amb ambdós vaig tenir relació
separada en el temps. Guerau Calàbia va ser un dels meus mestres en això de la
crítica d’art. I ho dic sense retranca. Amb ell va ser el primer en saber quin pa
si gastava en el camp dels artistes , al voltant de la crítica. I va ser
principalment a l’entorn del Sant Lluc, punt que va servir per a moltes discussions
privades i públiques en forma de cartes al director del Diari de Mataró.
Practicava Guerau la tècnica a l’encàustica
, una tècnica clàssica grega realitzada mitjançant finíssimes capes cromàtiques
de ceres que calia escatar per aconseguir el cromatisme desitjat. Ell
considerava un gran mèrit el seu treball i jo en canvi defensava la tècnica com
a mitjà i mai com a punt de valoració positiva per la dificultat. Vaig aprendre
molt , - en tots sentits – d’aquelles llargues discussions.
De les mateixes va néixer un
particular apreci que es concretà en el regal d’una magnífica escultura en la
línia de l’escultura pública que es troba a la Pça Tomàs Ribas i julià ( a la
sortida de Mataró per la carretera d’Argentona) i a ell dedicada. Una escultura
que tinc al meu estudi i que sempre m’ha plagut.
Amb Robert Vives vaig mantenir
una llarga relació amb el dibuix i el gravat com a fil conductor. La seva
passió perfeccionista em va fer mantenir llargues converses davant els seus
dibuixos del Corredor que ell mateix es
complicava fins al màxim , en el seu desig d’un hiper-realisme ferotge.
I que dir dels gravats , amb
aquell tòrcul al seu estudi colomar al final del carrer Sant Antoni. Tot amb
aquell tòrcul desmuntable , amb en Pepe Novellas pel mig , que al final va ser
el primer tòrcul del taller de Gravat.
Converses apassionades amb l’art
com a protagonista , que el va fer mantenir viu tant de temps.
Uns records col·lectius , el de Emília, Guerau i Robert, als que
m’hi afegeixo de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada