En
el meu habitual repàs diari als diferents espais dedicats al camp artístic, avui
m’he trobat amb la sorprenent i desagradable sorpresa d’un post que amb el
títol “En defensa de l’artista” publica el blog de l’Associació Sant Lluc per l’Art. Mataró
i que per tant cal entendre que és la postura editorial i oficial de l’entitat.
Un post al voltant del retrat del Dr. Pere Montserrat dedicat a la galeria del
mataronins il·lustres i que ha estat pintat per Alberto Romero Gil.
Cal
deixar ben clar que la Sant Lluc té tot el dret de dir i fer el que cregui
convenient per “defensar” la honorabilitat personal i artística dels seus
associats. Que tan sols els seus associats son els que poden qüestionar l’oportunitat
o no del seu fer. Per tant , la meva opinió com persona aliena a la mateixa , sols
pot ser considerada com una opinió forastera però amb el dret que m’atorga el
meu activisme artístic i el fet de ser , en certa manera , “causant” de tot l’enrenou
degut als meus comentaris.
Dit
tot això , cal dir que tot el post és un desideràtum considerable.
No
deixa de ser curiós que comenci en negativitzar el fet insòlit de la discussió
de l’obra , quan hauria de ser una circumstància examinada de forma positiva ,
ja que és bo , - molt bo diria jo -, que es parli tot discutint-ho, d’aquells elements públics i que per tant
pertanyen a tots , com ho son el cartell de les Santes , les escultures públiques , la resta de cartells...
, i com no un retrat com el que avui n’és protagonista. Una opinió que pot
comportar mirades de tots costats.
Erra
el Sant Lluc quan parla de defensar a l’artista , en aquest cas Alberto Romero
, quan aquest no es qüestionat en cap moment. Si anem a les referències que
cita , per el que a mi pertoca és evident i palmari que els elogis al fer de l’artista
salten a la vista. El mateix succeeix en el cas de Ramón Bassas que per cert no
parla en cap moment de l’obra , a la que en certa manera obvia , i deriva el
post cap a la vesant de l’enfrontament polític. I , idem de idem , en el cas de
J.A. Baron i en tots els mitjans informatius que han parlat de l’acte.
És
a dir , si en cap lloc ni moment es discuteix la qualitat i el fer d’ Alberto
Romero, a que ve aquesta intensa i personal defensa?.O és que encara que es
negui aferrissadament, el que es defensa és l’obra presentada ?
Si
és així, i tot sembla demostrar-ho, el cert és que es fa de manera lamentable
ja que els elements que es consideren a favor de l’artista , coneixement
personal i personalitzat entre l’artista i el retratat , esdevenen afilat boomerang
ja que es fàcil repensar que si amb aquests estris el resultat ha estat poc
encertat, que podria haver succeït en cas contrari. El que per la gent del sant
Lluc és el millor que té: “ haver captat perfectament allò que se li demanava”,
per a un és el més gran defecte ja que al meu entendre ha captat ben poc del
que se li demanava.
Però
sigui com sigui , i tingui raó qui la tingui, aquestes son opinions al respecte
de l’obra i no en relació a la qualitat de l’artista que tots sabem que és
gran. Quasi tant com la vergonya personal que deu estar patint per trobar-se en
un “ fregao” com aquest . del que ell sempre defugiria.
Una opinió al voltant de l'obra que ben lícita és de ser efectuada per qualsevol , - associació Sant Lluc inclosa -, però sempre quan consti com a tal i no s'magui sota fútils subterfugis. Altre aspecte seria discutir si es tasca del sant Lluc sortir en defensa de la sempre discutible vàlua de les obres dels seus associats.
Una opinió al voltant de l'obra que ben lícita és de ser efectuada per qualsevol , - associació Sant Lluc inclosa -, però sempre quan consti com a tal i no s'magui sota fútils subterfugis. Altre aspecte seria discutir si es tasca del sant Lluc sortir en defensa de la sempre discutible vàlua de les obres dels seus associats.
És
per això, i per molt més , que no entenem de cap manera , l’editorial de la
Sant Lluc. Que és això de l’aposta per la joventut en el cas de Novellas i
Alberto Romero?. En primer lloc cal deixar ben clar que l’aposta ha de ser per
la qualitat sense tenir en compte el condicionament de l’edat. I en segon, que
l’elecció crec que justament va ser en raó d’aquesta qualitat que ambdós
atresoren , i que curiosament amb l’entortolligament retòric la gent del sant
Lluc , sembla voler deixar enrere.
Molt
m’agradaria que el sant Lluc fes marxa enrere d’aquest post. Que l’eliminés i
així el podríem donar tots com a no publicat. Jo ho fet alguna vegada . En
calent he escrit alguna cosa que una vegada reflexionada he pensat que era
millor oblidar i ha estat eliminat del meu blog.I dic això ja que un post com
aquest pot portar conseqüències de moltes menes, algunes de personals i altres polítiques.
En
el cantó personal , ja que després d’aquesta aferrissada defensa per una
crítica negativa a una obra , el sant
Lluc queda obligat a fer el mateix davant les crítiques a altres associats.
Així, demà mateix , caldrà sortir en defensa , per exemple, de Trini Gómez , sòcia
i element ben actiu de l’associació, a la que he criticat , i fort , per la
seva exposició a la sala de la Presó, que casualment és també de l’Associació. I així davant de cada membre que rebi comentaris negatius per les seves exposicions o activitats.
Hem
de defensar a Romero per la seva qualitat , i deixar als peus dels cavalls a
Trini Gómez , com simple afeccionada que és ?. En bon mullader s’ha ficat la gent
del sant Lluc i els hi caldrà molta habilitat , mà esquerra , i principalment
reconèixer l’error, per sortir-ne ben parats.
Però
el que és pitjor és que ràpidament ha aparegut una malèvola i mal intencionada lectura
política de tot això que parla de les relacions ( i subvencions) de la sant
Lluc amb l’anterior govern i les que pot rebre amb l’actual, en un estat de
retallada pressupostària i amb un ambient menys procliu a la cultura artística.
I a un no li queda res més a dir que allò de l’embolica que fa fort.
I
potser al final de tot, res millor que acabar amb allò del sabater i les
sabates. Els crítics a criticar , les associacions a defensar als artistes , no
de les crítiques i sí dels problemes que els envolten i sí afavorint la difusió de
la seva obra mitjançant les més diverses maneres , i els artistes callant
boques amb una obra de qualitat que dignifiqui i elevi el seu fer i la seva
personalitat.
I
quan succeeix tot això queda ben clar que son de més post tan improcedents com
el que oficialitza avui la gent del sant Lluc.
Per
oblidar. O potser , per rectificar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada