Les dues exposicions més importants que se celebren actualment a Barcelona son dues mostres que ens ofereixen una seductora mirada exterior però que alhora ens obliga a anar més enllà per saber copsar l’essència del missatge que ens ofereixen els seus creadors.
Salvant totes les distàncies , que son moltes
, les dues retrospectives amb ànima d’antològiques , com ho son la mostra de
Miró a la seva Fundació i la de Perejaume , a la sala d’exposicions de
la Pedrera , aquesta sota el títol de “ Ai Perejaume, si veies la munió d’obres
que t’0envolten no en faries cap de nova” ens ofereixen el fer de dos grans
seductors de l’art , capaços ambdós de, essent fidels a la seva personalitat
més estricte , generar un diàleg emotiu i complex que arriba amb unes certes
dificultats a l’espectador que ha de ser capaç d’obrir , i molt, els ulls de la
ment , per no quedar-se tan sols amb la sempre amable i agradable cara externa
del seu fer, i així saber introduir-se en la rotunditat de la seva capacitat
comunicativa. Remarcant de nou, la gran diferència de nivell d’entre un i altre.
No he visitat cap de les dues
exposicions. La de Miró la deixo per quan s’hagi apaivagat una mica l’eufòria
que genera importants cues, especialment els caps de setmana . unes cues degudes
principalment davant la impossibilitat d’aconseguir entrades anticipades per
Internet ( si algú ha pogut trobar el camí, agrairé l’ajuda).
Una exposició d’obligada visita
per a tot amant de l’art , encara que qui ja l’ha vista m’ha explicat que a bon segur decebrà als coneixedors de Miró, en especial als que
van poder gaudir de la seva antològica del 93 , catàleg del qual , - quasi 600
planes -, repassava embadalit avui mateix.
Alta cosa és la mostra de Perejaume que espero visitar un dia d’aquests degut a la proximitat de La pedrera amb el meu lloc de treball habitual.
Una exposició de la que avui “El
Periódico” deia així:
Els excessos de
Perejaume
L'artista reflexiona a la Pedrera sobre la
saturació d'imatges en la societat actual
En ¡Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolta, no en faries cap de nova!,un títol llarg, sorprenent i que juga a l'equívoc -¿s'interpel·la l'artista a si mateix o ho fa un altre?-, la Pedrera reuneix gairebé 200 obres de l'artista català, de les quals un 80% són inèdites, en la que és l'exposició més ambiciosa sobre l'autor de les pintures del sostre del Liceu des que, el 1999, el Macba (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) li va dedicar una retrospectiva. De manera que la mostra, amb peces des de la dècada dels anys 90 fins a l'actualitat «enllaça perfectament amb aquell episodi i rendeix comptes de quina ha estat la tasca de Perejaume en aquests 11 anys», apunta el comissari, Martí Peran.
Així doncs, ¿què ha
fet l'artista en aquest temps? Pel que ha vist i ha dit Peran, reflexionar
sobre «la cultura de l'excés, encarnada en l'excés de pintura i d'imatges». I
la primera lliçó que Perejaume treu de tot plegat és la de la «modèstia»,
apunta aquest artista multidisciplinari. «¿Com hem de crear a partir de la
saturació? No en tinc ni idea. No tinc resposta», afirma. Però ho fa, ell
continua creant, i ho fa sense oblidar una constant en la seva obra:
l'intercanvi entre naturalesa i art. Una relació que es pot resumir en una
pregunta: ¿l'artista, a partir de les seves representacions, ens acosta o ens
distancia de la naturalesa?, i una afirmació: no hi ha cap imatge que no
estigui ja en la naturalesa. Restituïm, doncs, a la naturalesa allò que és seu.
I amb la reproducció
exacta d'una pedra extreta d'una pedrera i l'original al costat, Natura i
signatura (1990), comença el recorregut de la mostra, organitzada per
l'Obra Social de CatalunyaCaixa i en cartell fins al 12 de febrer. Al costat,
una restitució: Obra en préstec, una pedra d'una tona i mitja presa en
préstec del planter de Somerset (la Gran Bretanya) per exhibir-la i que tornarà
quan s'acabi l'exposició, com va fer el 1993 al centre Amolfini de Bristol.
BROSSA I 'EL CANT DELS
OCELLS' / Deixant de banda les restitucions, en el que se centra la mostra és
en la idea d'excés i amuntegament d'obres i imatges amb dues videoinstal·lacions,
una reprodueix els moviments de teló en una hipotètica representació de totes
les obres teatrals de Brossa, i en l'altra sonen alhora les 40 notes d'El
cant dels ocells. A partir d'aquí les muntanyes prenen protagonisme, ja
sigui per crear balls a partir de les línies isomètriques, Els horitzons i
les cintures i Muntanyes, o per realitzar relleus orogràfics
ficticis, Guixar amb el Pirineu.
Una exposició que visitarem amb tot interès i a més ho farem en clau maresmenca. Perejaume és de Sant Pol, mentre que tant el comissari de la mostra , Martí Peran , com la directora d’exposicions del centre cultural de La Pedrera , M. Viza , son mataronins.
Una exposició que parla dels excessos
i que per això porta “en préstec” una pedra de tona i mitja provinent de
Bristol. Calia?, em pregunto jo alhora que em responc a mi mateix amb un “collonades
de contemporani”, tot afegint una bona sèrie d’estirabots del Capità Haddok ( en
català, com no ) que em serveixin per desfogar-me.
Una exposició que a bon segur
ens portarà en el record a l’única gran exposició de Perajaume feta a Mataró,
que va ser fa molts anys ,a Can Xammar quan el vell edifici acollia a la
Policia local i a la sala d’exposicions municipals, i regia en tot el
desgavell, en Manuel Cuyàs.
Vells i bells records aquells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada