Moltes son les vegades que es diu
que a Mataró, trepitges fort una rajola i en surt de sota un artista, emprant
la més ampla i benvolent definició de la paraula.
La Sant Lluc aplega a més de
cent aspirants i a més ens queixem de que el pes dels absents és molt i
nombrós. Els artistes emergents també sumen una xifra prou important. Rara és
la temporada en que no quedem sobtats per l’aparició d’alguns noms desconeguts que presenten bones maneres. Els batxillerats
artístics estan curulls ... Però a més
de tot aquest reguitzell , a Mataró també hi treballen artistes ben reconeguts
que ho fan de manera discreta i reservada.
Susana Solano ho va fer durant força temps i altres artistes també sovintegen visita a Mataró, imantats per el taller de Pere Casanovas , culminador tècnic de tants i tants projectes escultòrics.Noms mítics com Palazuelo, Tàpies , Oteiza i molts més han estat partíceps de l'aire maresmenc i quasi podríem dir que algún petit alè capgrossenc circula per les seves peces.
A entès sempre Pere Casanovas que la presència dels molt importants artistes que s’acostaven al seu taller , era qüestió professional i per tant en requeria el corresponent secret. Aquesta ètica indiscutible , ens ha impedit gaudir als mataronins, encara que no fos ,d’una xerrada , o ves a saber si més , d’aquest mestres indiscutibles de l’art actual.
Son tots ells artistes més que reconeguts per arreu que quan arriben a casa nostra esdevenen en allò que més els hi plau, els més grans desconeguts, com si d’uns principiants es tractés.
Qui hauria de dir dons que una Mataró, a vegades massa grisa per a la vida artística , és l’amagatall ideal per a tants grans creadors.
Qui hauria de dir dons que una Mataró, a vegades massa grisa per a la vida artística , és l’amagatall ideal per a tants grans creadors.
La foto que encapçala aquest post , ocupava el passat divendres espai important en una de les planes de Cultura de “El Periódico”. L’article de Natalia Farré portava per títol “Roqué , l’essència de l’escultura en l’abstracció” , sota una prèvia tan definitòria com “El treball d’un creador internacional”.
Roqué pot servir com exemple d'aquests reconeguts creadors masas desconeguts a casa nostra. és per això, i com a reconeixement, que bé paga la pena fer una mirada a l'esmentat article.
el treball d'un creador internacional
Roqué, l'essència
de l'escultura en l'abstracció
L'artista barceloní obre una nova etapa
amb el color com a protagonista
Àustria sembla haver adoptat un dels
escultors catalans més internacionals: Agustí Roqué (Barcelona, 1942). A
Salzburg exposa actualment una antològica amb una selecció de 10 dels treballs
més representatius de la seva etapa més coneguda, la de les escultures
transitables elaborades amb acer i alumini. I a la mateixa ciutat, el 2013,
mostrarà per primer cop les seves últimes peces, una obra radicalment diferent
de la feta fins ara però que manté el segell inconfusible de l'artista. Són
treballs que incorporen el color i el vidre (foto siluetejada), dues novetats
en la carrera de l'escultor, però que mantenen les obertures roqué que
identifiquen perfectament totes les peces del barceloní.
La presentació anirà
acompanyada d'una retrospectiva que inclourà des de les primeres obres
figuratives elaborades amb fang i guix, fins a l'abstracció actual, «la pura
identitat i la pura essència de l'escultura», segons assegura el seu autor,
representada en diversos materials: pedra, marbre, formigó, alumini, acer i
vidre. Per acabar amb Be carefull, que és el treball actual. El títol fa
referència als materials utilitzats: vidre i acer, el primer representa la
fragilitat i el segon la duresa. I tot plegat, nom i obres, és una al·legoria
de la naturalesa dels éssers humans. «L'home és fort, però al seu torn no és
res», argumenta Roqué. El color, fins ara totalment absent del seu treball,
humanitza una obra que per definició és dura i hermètica. Tot i que també és
bonica. «La bellesa és imprescindible», apunta aquest artista barceloní.
Malgrat l'interès per
l'estètica i l'afirmació que «amb l'escultura és molt difícil expressar moltes
coses», Agustí Roqué no renuncia al component social del seu treball. Ja sigui,
parlant de la naturalesa humana, com ara; de la corrupció del poder o del poder
de les armes, com a l'exposició que va fer a la galeria Senda de Barcelona, el
2000; o de l'especulació econòmica actual i el poder de la banca, tema que
pensa tractar en la intervenció que està preparant per a un museu alemany el
2014.
A BARCELONA / Però amb
tantes mostres internacionals, l'escultor no té temps per exposar a casa.
L'última presentació de la seva obra a Barcelona va ser a la sala Joan Prats,
el 2006. Tot i que ha rebut ofertes: «De dues importants galeries de la
ciutat». Però no pot pensar en res, per falta de temps, fins al 2015. Es dóna
la paradoxa que, malgrat l'interès actual de les galeries per Roqué, van ser
elles les culpables que l'artista abandonés la seva vocació inicial, la
fotografia. «Als anys 60 la fotografia encara no es considerava art i les
galeries no n'exposaven».
Tot i que per
disfrutar de l'escultura de Roqué a Barcelona n'hi ha prou d'anar a l'avinguda
de Rio de Janeiro on llueix l'escultura pública més gran d'Espanya, i
possiblement d'Europa, un total de 306 metres de formigó pintat de negre
projectats per Roqué i que, el 1989, van rebre el premi FAD. Però, potser,
abans d'anar de visita, serà millor esperar que l'Ajuntament de Barcelona
retiri tots els senyals de trànsit que ha posat a discreció enmig de l'obra
d'art. Hi està treballant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada