L’Art contemporani està aquests
dies de màxima actualitat, i ho està més enllà d’aquest ARCO que es celebrava
la passada setmana. Diversos son els fets que han ocupat notícia d’importància
en els camps culturals. Que si la decisió final de no dur a terme el projecte del
Canòdrom . Que si l’Ajuntament d’Olot ha decidit tancar de cop i volta , i
sense discussions possibles ni marxa enrere , l’espai ZER01 . Que si al
situació del Bòlit de Girona és absolutament precària i que en situació
semblant està el centre La Panera de Lleida ...
Un munt de circumstàncies que avui
analitza de manera detallada el diari “El
País” , el més procliu a aquest concepte artístic , en un article de Roberta
Bosco, de títol “Esperando al Godot de las artes”, que us recomano llegir en
aquest enllaç
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/25/catalunya/1330199852_398870.html
Tot aquest tema , que per a molts pot semblar llunyà , no ho és tant ans al contrari. Sergi Penedès , el més nefast i gandul regidor que ha tingut en democràcia la nostra ciutat i que m’honora cada vegada que em dona l’esquena i em nega la salutació , va voler com últim servei a l’art mataroní , deixar ben lligat el tema de Can Xalant , de modus i manera que el primer paper que va haver de signar Marcel Martínez , que va ser el nou regidor, va ser signar el nou cicle de concessió administrativa als “amos” del centre.
Una concessió de dos anys però que precisa d’una confirmació al complir-se el primer, és a dir , dintre de dos mesos.
Ja anem tard dons. El tema , que
té una forta càrrega política , encara no està al damunt de la taula i poc se
sap. Certament que tant Alcaldia com CiU han afirmat moltes vegades que Can Xalant
no pot seguir així , però el dubte està en si l’Ajuntament tindrà prou valor, -
com sí ha tingut l’ajuntament d’Olot també de CiU -, per discutir-se amb la Generalitat i actuar
com cregui convenient.
Sigui com sigui s’ha d’actuar
ja. Un centre de creació sempre és convenient, necessari i important , per tant
caldria mantenir-lo però ni en els condicions
sectàries actuals , i molt menys amb les actuals condicions econòmiques
que s’enduen per davant la gran part del pressupost dedicat a l’art , el que
per ex. ha obligat a la notable reducció d’activitats de centres com Ca l’Arenas.
Posem dons fil a l’agulla. Ni l’art
ni la ciutat podrien entendre el manteniment d’un conveni tan afavoridor per a
un nucli reduït , sectari i exclusivista i tant perjudicial per a la ciutat i
la resta de protagonistes de la creació artística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada