DIMISSIÓ / CESSAMENT

Fa un parell de dies en que vaig fer l’apunt al respecte del fet d’haver deixat de pertànyer al Consell Rector de l’IMAC. Vull avui fer-ne un resum i deixar així finiquitat el tema.

En començar aquest mandat vaig ser anomenat membre del Consell Rector de l’IMAC. Ho vaig ser , juntament amb l’artista Perecoll , ocupant les dues places destinades a persones “ de reconegut prestigi” i que son pactades per els partits polítics i el seu nomenament aprovat per el ple.  Vaig acceptar ja que , llegint els estatuts de l’IMAC, aquests diuen que és el Consell Rector el que determina les línies mares de l’actuació cultural municipal, però ben aviat vaig veure que no era així i els desencontres van començar.

En el mes de març , i després de veure com per un cantó es variava el pla d’usos de Ca l’Arenas, s’establien dues temporades expositives i s’externalitzava part de la mateixa ; i per l’altra es signava un nou conveni amb la Generalitat al respecte de Can Xalant , quan justament set dies abans el regidor havia comunicat al Consell la decisió de trencar amb la filosofia dels actuals gestors , que vaig decidir dimitir del Consell per considerar que el mateix no tenia el paper de marcar camins que indiquen els seus estatuts.

Ho vaig fer aquella nit , amb una carta que després d’expressar els motius  ara descrits acabava així:

Fa uns mesos vaig acceptar la proposta de col·laborar amb l’IMAC. Ho vaig fer amb il·lusió i responsabilitat, i creient fermament que el meu esforç podria servir per alguna cosa. Ara veig ben clar que el Consell rector de l’IMAC és simplement l’element decoratiu que escenifica una participació però que l’important segueix com ha estat sempre , ben decidit prèviament i sense possibilitat de poder-hi incidir.

És per això que et prego acceptis la meva dimissió com a membre del Consell Rector de l’IMAC  com a membre de reconegut prestigi. Poso a disposició del Govern el meu nomenament per que pugui ser acceptat per altra persona que a bon segur podrà dur a terme una tasca més positiva que no pas la meva.

Amb el meu agraïment per la confiança que vareu dipositar en mi.

Ben cordialment

Amb total premura en rebia resposta ( 1:14 de la nit ) en la que el regidor em convidava a parlar-ne ja que segons ell les coses no eren tal i com veia i que era qüestió de refer ponts, escrit al que vaig respondre posant-me a la seva disposició ja que creia que el que calia era justament parlar-ne.

Han passat dos mesos i en aquest temps han estat diverses les trobades , les convocatòries oficials a diverses reunions , fins que el passat dimecres al migdia , i a menys d’una hora en la que la secretaria de l’IMAC m’havia sol·licitat telefònicament la meva confirmació a l’assistència al  CR del dijous , que el regidor Joaquim Fernández em comunicava per via telefònica que havia decidit acceptar la meva dimissió degut a les crítiques contra un treballador de l’IMAC ( el director del Museu , Carles Marfà) fet que no podia permetre. Tot es va mantenir , com no podia ser d’altra manera , en la cordialitat més absoluta.

La meva sorpresa està quan rebo la carta oficial de l’acceptació i em trobo amb el següent: 

Ara bé, entenc que hi ha un aspecte de lleialtat institucional que no s’ha respectat. Entenc que un membre del CR no pot fer segons quins comentaris a nivell públic i menys desqualificacions personals dels treballadors de l’organisme al qual pertany com a  membre de reconegut prestigi , i faig referència als comentaris que has fet públics en el teu blog ( es cita el post del passat diumenge ).

Entenc que les formes han de mantenir-se i no s’han de traspassar algunes línies vermelles. És per això que:

( segueixen consideracions generals)

És per tot plegat que he decidit acceptar la teva dimissió com a membre del CR, amb data 13 de maig de 20012.

No puc negar que l’escrit em va sorprendre i em va semblar del tot irregular, una circumstància que m’han confirmat diferents persones del camp legal. A més del temps passat entre dimissió i acceptació, amb convocatòries i reunions celebrades entre ambdues dades , el que està clar que no és de llei acceptar una dimissió , no per les raons esgrimides i sí per uns fets que succeeixen quasi dos mesos després. Queda clar dons que si de cas el que pertoca seria un cessament o destitució , que en ser persona escollida per el ple , hauria de passar per el mateix.

Però que més dóna. Quan no s’encaixa , no s’encaixa, i un no està per fer papers de dir sí a tot, i menys quan per raons de la integració dels patronats , aquests CR tenen quatre telediarios.

El que si crec que val es apuntar unes petites reflexions que potser no estaria malament se les fes també el mateix regidor.

1.- Cal pensar seriosament per que en el futur els òrgans de participació tinguin un paper de pes i no l’actual, absolutament intranscendent.
En aquest temps , i només fent referència al camp que un domina ( l’art) , he de dir que en el CR no s’ha parlat mai de ca l’Arenas , mentre es capgirava el seu concepte i s’estructuraven dues temporades.

Es diu una cosa de Can Xalant i es fa justament el contrari sense cap mena d’explicació. Segons sembla dintre d’un temps el CR en farà un monogràfic , però ja ho veurem.

No s’ha parlat mai de Can Palauet , el Museu, formació, promoció de l’art , espais de creació, etc..

El taller de Gravat sols ha sortit degut a una pregunta per mi realitzada. Es va fer una declaració d’intencions que mai més s’ha puntualitzat.

És a dir , mai el CR ha pogut prendre cap decisió al respecte en el camp artístic.

2.- Que és això de “lleialtat institucional”?.

És més lleial el que calla que el denuncia uns fets evidents ?. Hi ha lleialtat institucional en el poder quan permet , tot sabent-ho, actuacions tan perjudicials per a la ciutat com les que succeeixen en el museu de la ciutat de fa anys i panys ?.

3.- Que vol dir que no s’han de traspassar algunes línies vermelles?. Vol dir potser que n’hi ha d’altres que si es poden traspassar amb tota impunitat?.

4.- Podem parlar i discutir de les formes. Estar-hi o no d’acord. Però no deixa de ser curiós que tota l’acceptació de la dimissió es faci en funció de l’aparença de les formes i no es digui res de res del fons de la qüestió, que és justament la clau.

No es diu res ja que és molt difícil contradir a l’evidència . És impossible considerar com positives les actuacions del Museu, de Ca l’Arenas , de Can Palauet , de Torre Llauder i de tot l’entorn artístic públic.

No es discuteix el fons ja que el es diu es veritat , en l’aspecte general i en el detall. I el regidor i el director de l’IMAC saben millor que ningú algunes de les meves fonts d’informació que les converteixen en difícilment refutables.

5.-Com a última reflexió , valgui una petita pregunta. On es poden veure reunides magnífiques obres d’artistes mataronins de tanta anomenada com ho son obres d’Opisso, Rafael Estrany, Alcoy , Rovira Brull, Santi Estrany, Cusachs, Perecoll, Marta Duran , Novellas , J.M.Codina, Eduard Novellas, Llucià González Viza, Josep Mª Gomis, Albert Alis , Yago Vilamanyà, Marc Prat... fent companyia al millor de l’art català?.

Resposta: A Mataró, no, però sí a un petit i cuidat museu d’un poble ben proper com és Sant Andreu de Llavaneres.

Per fer-s’ho mirar.

Dons així estem. D’un o altra cantó seguirem lluitant per aquesta passió que és l’art i especialment en el nostre entorn més proper que és el local. Que no ho devem fer tan malament quan el propi regidor esdevé lector del blog ( gràcies Quim ) i  a més n’està a l’aguait , dons el llegeix a poc d’aparèixer i li permet a la mateixa nit decidir al respecte d’una dimissió que restava penjada dos mesos.

Per acabar però vagi una petita anècdota per que cadascú la qualifiqui com vulgui:

En Quim Fernández em trucà telefònicament per dir-me la noticia el dimecres. Va explicar-me que ho feia per aquesta via ja que no ho havia pogut fer personalment. El dia abans ( dimarts) el regidor i un servidor varem estar reunits una hora llarga en el petit comitè que és el consorci del museu Bassat. Estàvem front a front. No em va dir res . El cessament està datat en diumenge.

En aquest cas , pel que veig , les formes no tenen importància.

Però d’una o altra manera voldria que quedés ben clar que aquest affaire , a bon segur que lamentable per a tots , no impedirà la meva disposició a col·laborar amb el que veritablement importa , que no som pas les persones , i sí en aquest cas , l’art i la ciutat.