Ara fa justament un any que la Carme
López exposava a la ja desapareguda Gal-Art . Ho feia presentant una mostra al
voltant de París , amb cura especial dels seus cafès. La mostra no era del tot
reeixida , - era més aviat fluixa - , però hi havia un quelcom en l’ambient que
em va motivar a escriure el següent en la pertinent crítica:
Potser ara ,
després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que
cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.
Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.
Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.
Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.
Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.
No sé si la Carme López va llegir la crítica , si hi va
estar d’acord , i molt menys si hi va reflexionar i em va fer poc , una mica ,
o molt de cas, però el cert és que l’obra que ara mateix presenta a la sala de la
Presó , sota el títol de “Llum i color de la Provença”, no té res a veure amb
el treball anterior de l’artista , de manera que fins i tot no és identificable
amb ella, i ara és una obra digna , vibrant , amb presència i principalment
obre clarament una porta de futur que fins ara mateix era difícil esbrinar.
Evidentment els canvis rotunds mai es fan de per se i
sempre existeix una motivació, i penso jo que un motivador, que en aquest cas
penso que es fàcil identificar amb l’artista De Antonio que orienta ara la seva
formació. Com ja succeí amb Isabel Sabé, l’artista mentor ha sabut treballar
profundament l’interior de l’artista per intentar que aquest ofereixi el màxim
de les seves possibilitats. I si evidentment en la creu de Carme López existeix
una clara mancança formacional i una tendència a una digestió ràpida del
treball, en canvi en la seva cara existeixen elements fonamentals com son la
capacitat de treball, la il·lusió i principalment el desig i la capacitat d’aprenentatge.
I penso que és justament aquí on rauen les raons d’aquest positiu canvi.Un
canvi que s’ha de definir com absolut.
Ara Carme López se’ns ofereix valenta , eliminant tot el
que li sobra i molesta plàsticament
parlant , que son tots aquells elements més figuratius i realistes que tant li
feien trontollar, a ella i a l’obra. Aposta per una llibertat compositiva en la que el treball textural de base, dens i
potent , estableix uns fonaments compactes i poderosos que en si mateixos
aguanten l’estructura global de la peça , que s’enlaira amb un ritme gestual
apuntant en un joc de gruixos que s’estableix ben amanit per una paleta rica ,
i principalment atrevida en la contraposició per fer despuntar els colors
vibrants que més li interessen per els seus objectius. Aconsegueix així uns
treballs, ben estructurats formalment i amb resultats comunicatius prou
positius.
Però està clar que no tot està fet. L’obra de Carme López
està en el camí de millora que calia exigir , però encara queden moltes coses
en el tinter que cal corregir i millorar , ja que en obres que semblen de menys
transcendència apareixen encara evidents signes de vells atavismes que cal
enterrar definitivament.
L’important és que la primera passa està feta . Que hi ha
hagut un impactant trencament i que ara sembla començar una nova història molt
més interessant i valuosa. Però sols en la ment i en el treball de l’artista
està en que aquest camí encetat es mantingui o sigui un miratge.
Però sigui com sigui , que sigui benvingut aquest nou
traçat artístic de la Carme López que alhora hauria de servir com exemple per a
tants afeccionats que s’omplen de fals orgull en la seva vulgaritat . Carme
López demostra que quan es vol es pot, i encara que només fos per això ja val
la pena encoratjar-la.
(Les fotos de l'exposició han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada