Segueix
“Art i gent” , la galeria argentonina que dirigeix Kim Queralt , el seu caminar
expositiu quan ja ha acomplert el seu segon aniversari. Un caminar amb alts i
baixos , amb exposicions interessants i d’altres que es poden fàcilment oblidar
, però intentant sempre fer una aportació en la mesura de les seves possibilitats.
Una aportació que assoleix nivell de brillantor en aquesta mostra “7escultors”
realitzada en la coincidència de la Festa Major d’Argentona i que un va tenir
el goig de presentar , tal i com feia ja en el catàleg amb l’escrit que aquí
reprodueixo:
“....l'escultor treu tot el
superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de
l'artista”.
Giorgio Vasari
Fàcil és pensar que la primera
obra “artística” que va néixer de les mans de l’home va ser una escultura, en
el natural desig de representar-se a si mateix o als essers o elements que
l’envoltaven .
Des de les Venus de Willendorf i de Lespugue , considerades les primeres grans escultures prehistòriques, amb uns 30.000 anys d’antiguitat, fins avui mateix , l’escultura ha servit per expressar mitjançant el volum, les realitats, emocions i sensacions dels seus conreadors, sempre amb una funcionalitat ben determinada.
Ha estat però amb l’arribada de
l’edat contemporània quan amb l’aparició de nous materials i tècniques ,
l’escultura ha assolit el màxim nivell de creativitat omplint tot el ventall de
possibilitats de la creació artística, des del realisme més pur fins al
concepte més abstractiu. Un fet que s’evidencia en aquesta magnífica mostra que
ara se’ns presenta.
Set escultors divergents en el
concepte , el material, la tècnica , la forma de concebre l’obra,
l’estilística..., diferents doncs en el fons i la forma , desenvolupen al màxim les possibilitats que
la tridimensionalitat els hi dona per oferir-nos una veritable simfonia , sense
nota discordant , davant la qual no ens queda més remei que submergir-nos en
les emocions que ens ofereixen per intentar copsar el màxim de les seves sensibilitats
i poder restar embadalit per les mateixes.
Set escultors capaços de reduir
el material a la forma que existeix en la seva ment, tal i com exigeix el cànon.
Set escultors que ens conviden a deixar-nos seduir per tan emocionant i
personal proposta.
Una exposició, aquesta de “ 7 escultors”
que malgrat els inconvenients espaials que impedeixen una més correcte visió de
les obres , presenta un gruix qualitatiu prou estimable com per fer-ne esment i
per recomanar la seva visita, en especial per el nivell que expressen dos joves
autors , Marc Sala Audet i Carles Piera , que mostren un veritable domini , no
tan sols del que podriem considerar nous conceptes escultòrics , ans també
ofereixen una veritable demostració d’ofici , tant en l’aspecte tècnic com en
el que podríem dir passional.
Carles Piera és un jove creador
d’origen multi disciplinar que aposta per l’expressió tridimensional com a forma
de donar vida plena a les seves metafísiques experiències plàstiques que van
molt més enllà de la bellesa formal, - que hem de dir és molta i ben seductora
-, per obligar-nos a una reflexió en el que pertoca a la vida , el pas del
temps i l’existència. Obert a múltiples lectures , Piera vol despertar interior
de l’espectador , que no el neguit , per motivar-lo per volar en ales de la
seva sensibilitat a la recerca de respostes que poden ser transcendentals.
Marc Sala Audet , encara que
sembli establir un diàleg ben contrari al de Piera, el cert és que juga les seves
mateixes armes. Però mentre que Piera busca la potència en un diàleg ínitm ,
Sala Audet aposta més per una contundència formal, mitjançant aquesta
multiplicitat quasi seriada de rostres que en la seva ambigüitat externa,
esdevenen per l’espectador en representació de si mateixos. Una línia , molt en
el camí que li va merèixer la selecció en el Vila Casas , i que fa avinent la potència
i el futur que sembla atresorar.
Pol Codina ha fet aposta per obra ja coneguda i per tant no ha donat lloc a la sorpresa. Però el fet de la coneixença no esborra la qualitat que es fa avinent a tot aquell de qui era desconegut.
L’autora càntabra Gema Labayen i
la barcelonina Francesca Poza també superen amb nota alta la seva presència.
Ambdues aposten per les formes , els volums i la textura com els elements claus
però ho fan de manera diferent. Mentre Labayen té en la subtilesa l’element
clau per endinsar-se en la sensibilitat de l’equilibri dels seus volums que
conviden a ser acaronats , Francesca Poza en canvi es decanta més per una línia
més introspectiva en la que amplifica les dues cares de la moneda , la suavitat
i l’aspror , aconseguint així una lectura més directe d’uns volums que volen
volar però que també volen mostrar l’altra cara més amagada, la de les
imperfeccions. Unes obres , les d’ambdues autores plenes de seducció i vàlua.
Finalment a Paco Abellán i a l’artista de Burbáguena ( Teruel) José Azul els hi toca la cara més aspre , la que correspon a l’escultura més en l’ús d’elements metàl·lics , mecànics , de reciclatge en una paraula. No podem negar que Paco Abellán ha millorat força en els darrers temps, però és igualment evident que li manca un sentiment de síntesi, d’eliminació de l’anècdota, per donar puresa als seus treballs que pequen d’un garbuix que els fa de difícil digestió.
José Azul en canvi és un tot
terreny. Com fill d’una terra aspre que obliga a una lluita continua , Azul
explosiona en cada peça. Per un cantó és capaç d’assolir una senzillesa poètica
en les seves peces de mida petita , com desbocar-se quasi sense control en les
obres de mides superiors en les que conjuga bons encerts amb treballs menys
encertats a bon segur degut a la manca de concreció que sempre tot artista ha
de tenir in mente per poder arrodonir encertadament el seu treball.
7 Escultors , 7 artistes , 7 mirades, les que
ens ofereix fins el 5 de setembre l’argentoní espai d’Art i gent. No enganyo a
ningú si recomano la seva visita , malgrat , com dèiem abans , les condicions
espaials del muntatge de l’exposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada