Hom sap que en qualsevol qüestió en
que entri en joc l’estratègia sempre cal
un pla alternatiu , anomenat generalment “pla b” , per a tal de poder-se
activar en cas de que existís alguna dificultat que impedís la realització del
pla original tal i com estava previst.
No crec que ningú dubti de que la
política té molt de joc d’estratègia. Quasi és un joc d’escacs en el que els
personatges involucrats realitzen la feina de les peces , més potents , fortes
o senzilles com els peons , amb una sola finalitat: la d’aconseguir que el rei
rival doblegui el genoll, es rendeixi o arribi el sempre somiat escac i mat. I
l’estratègia en política , aconseguir que perdi el rival, no és una feina de
K.O, és un treball de preparació i maduració, anant confegint un entorn i un
ambient per a tal d’aconseguir el fruit desitjat.
No hem d’enganyar a ningú si diem
que el fet de tenir un diputat al Parlament que sigui proper serveix per
adquirir mèrits i també per poder aconseguir resposta a algunes peticions ,
però el que no far és incidir de manera positiva en la votació més desitjada
per qualsevol agrupació, com ho son les eleccions municipals.
És per això que l’elecció de la
persona que representi a l’agrupació s’ha d’observar sempre en clau electoral
local. Ahir parlàvem de la possibilitat de que fos J.A. Baron l’escollit. La clau electoral elemental : descartar la seva presència com aspirant en unes primàries
per encapçalar la llista municipal. Unes primàries obertes i per tant amb
moltíssimes possibilitats de guanyar i
més encara si anava amb Consol Prados com a ticket electoral.
Però cal tenir en compte que Baron
no ha paït encara la seva derrota electoral, que creu ( creiem molts ) va ser
injusta. Una espina clavada que sap sols es traurà guanyant de nou les eleccions.
Aquest és el seu objectiu i to el treball d’oposició que està fent , mantenint
una intensa agenda d’activitats públiques , està destinat a aquest fi. Per tant el parlament no està ni en
els seus plans ni en les seves il·lusions.
Per això cal activar l’opció “b” que
no és altra que la que porta el nom d’Alícia Romero , que a hores d’ara penso
que és la que manté més possibilitats. ( Que no es posi nerviós ningú , que
demà al migdia ja se sabrà tot i com acostumo no hauré ensumat ni el reintegra
).
Recordem que Alícia Romero va
sortir de l’Ajuntament per voluntat pròpia , en un acte àgil i hàbil , sabedora
de que havia perdut el pols per encapçalar les llistes i fins i tot per ser segona
, davant la puixança de Consol Prados.
Certament Alícia Romero no és de la corda de Gomar , i
menys de Barrera i Carlos Fernández , amb qui havia mantingut aspres distanciaments.
Però en canvi té a Esteve Terradas en gran estima.
Romero , que en abandonar l’Ajuntament
entrà a treballar en un pool de promoció de Lleida , de fa un temps ocupa el
càrrec de gerent de l’Ajuntament de Premià , en el gran exemple de la
sociovergència ala nostra comarca. El
sue nomenament com a diputat al Parlament de Catalunya serviria per a revitalitzar
i donar una important empenta a la seva carrera política , actualment en el més
absolut dels standby , ans també ( i aquí està el quid de la qüestió) la
convertiria en un actiu molt important per a poder discutir el nomenament de cap
de llista en les properes municipals.
Qualsevol persona que tingui un
mínim d’atenció per la política local, sap abastament l’enfrontament radical
que mantenen el grup municipal del PSc i el poder local del mateix. Gomar i Cia
saben perfectament que en el seu grup d’adeptes no disposen de cap personatge
que pugui enfrontar-se al que significa Baron, al que significa Prados , i als
seus currículums . Cal dons trobar aquesta persona capaç de fer front a unes
primàries amb la suficient dignitat com per fer que els vots que poden arrossegar
el clan de los palmeros , siguin suficients com per tombar l’elecció al seu
favor. I evidentment , Alícia Romero es el personatge ideal.
A l’Alícia li agrada la política ,
porta pedegree, és ambiciosa , - molt ambiciosa -, i com a Baron li ha quedat
el cuquet del fer de no haver pogut assolir el lloc preeminent que ella creia
mereixia amb escreix. Ara , en unes primàries , pot jugar perfectament el vot
de la joventut , de l’experiència , del talent i principalment el de la
renovació amb el plus afegit de ser dona , cosa que prima a Mataró, ja que és
de les poques ciutats importants que no ha tingut encara una alcaldessa.
Aquestes son dons les cartes.
Llàstima que el nom de l’escollit s’haurà triat entre bambolines i sense que
ningú pugui haver dit la seva , en una elecció feta no per a bé del ciutadà i sí per a millor benefici del
poder espanyolista dominant de manera abassegadora en l’executiva local, en una
nova demostració del tarannà obert de l’ideari de Pere Navarro i els seus
acèrrims defensors , com és el cas de l’actual poder del PSOE mataroní.
Demà tindrem la resposta . Es
complirà el que aquí explico ( propostes
que he pogut contrastar de manera fefaent) o potser no ensumaré ni un borrall.
Però sigui com sigui , caldrà estar a l’aguait del triomfador de la cursa. La seva
figura marcarà de manera definitòria el futur electoral municipal del PSc.
Futur que caldrà seguir.
Com caldrà seguir també el tema de la
sociovergència de la que n’haurem de parlar abastament en aquest cap de
setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada