DESPRÉS DE LES ELECCIONS , A ON VAS PSC

Hom sap que no soc , ni he estat mai ,militant del PSc  , però també hom sap que ha estat la meva opció política de sempre , a la que he recolzat de totes les maneres que han estat al meu abast , en especial amb el meu vot , amb l’única excepció de les dues últimes eleccions a la Presidència de la Generalitat de Catalunya , on per consciencia personal , política i de país, no he dipositat la meva confiança ni en Pere Navarro ara , ni en Montilla fa dos anys.

Com a socialista in pectòre, que podríem dir , em preocupa i molt la deriva que està agafant el partit i que l’ha portat als paupèrrims resultats d’aquestes eleccions que per a sorpresa i indignació meva , han estat rebuts per part del que manen en el partit com si d’un petit triomf es tractés en no haver-se arribat als , encara pitjors , resultats que presagiaven les enquestes.

El mateix dia de les eleccions i tot veient el programa especial de TV3 , em sorprenia el cert grau de semenfotisme que mantenia el representant socialista, indiferent al càstig electoral que rebia . Poc desprès vaig veure unes imatges que em van ferir l’ànima socialista. Va ser veure entrar en l’espai electoral del PSc a Navarro, Montilla, Corbacho,Zaragoza, Chacón tot somrients. El somriure em va semblar insultant i la imatge, la d’un passat a esborrar del partit. Era com si hagués vist entrar en la seu del PP a Rajoy, Aznar, Acebes, Zaplana i Cascos. Mama , por!.

Evidentment que el PSc fa temps que ha perdut el nord en tot el que pertoca al nostre país. Sotmès a un PSOE insidiós , que ni ens entén ni fa cap mena de pas per fer-ho, i que sols s’ha preocupat en el moment en que ha vist que la davallada catalana el podia portar a l’abisme , ha venut la seva ànima, i amb ella la seva independència, a aconseguir el vot captiu del PSOE , mentre li importava un rave deixar morir el vot veritable del PSC , que ha de ser sempre el vot catalanista per damunt de tot.

Navarro , fidel escuder de Carmen Chacón , la Belén Esteban de la política ( yo por mi hijo mato) va acceptar unes llistes en les que havia estat esborrat qualsevol detall de dissidència, fos per catalanisme , dret a decidir , primàries , o discrepància formal amb l’aparell del partit. Una llista falsament monolítica com tan bé explica en el seu contundent article Laia Bonet  , imperdonable pèrdua parlamentaria  degut a un càstig venjatiu , indigne d’un partit progressista com el PSc. Però l’aposta ha fet llufa, la revifada del Baix Llobregat no compensa el terrabastall de Barcelona i zones com el Maresme on el PSc passa a ser la quarta força en nombre de vots.

Les més elementals normes de marketing , obligades també en política , diuen que sempre s’ha d’apostar per el client fidel ja que és aquell que si no li fas una mala passada molt grossa, segueix donant-te confiança. El cient fidel del PSc és el socialista catalanista , ja que a més no té opció a triar una força paral·lela. En no ser independentista no es llença en braços de partits nacionalistes , i rarament combrega amb el pijo-progressisme d’ICV , quedant, en absència del PSc , orfe d’opció política que l’ompli.

No passa el mateix en el cas PSOE. Certament hi ha una generació, la de les persones de més edat i per tant cada vegada menys nombroses , que mantenen per coherència personal una fidelitat de vot quasi absoluta , però per a les noves generacions , i quan dic noves dic de cinquanta cap avall , aquesta fidelitat no existeix i el traspàs a vots a altres opcions possibles com és el PP i molt especialment Ciutadans és del tot natural, com s’ha vist de manera clara en el resultats finals en els que generalitzant el que perd CiU ho guanya ERC i el que perd PSC ho guanya majoritàriament Ciutadans.

Davant d’unes circumstàncies com les actuals el normal seria una reflexió profunda i descabdellar  l’embolic que s’ha teixit  amb aquest anticatalanisme. Però està el partit per la labor?, per el vist avui per avui , no.

Fora de que la dimissió de Navarro i tot el poder de l’aparell del partit hauria de ser obligada per ètica , dignitat i higiene personal i col·lectiva,  no tan sols aquesta és una opció que ni s’ensuma , ans el contrari ens ofereixen l’excusa de que han tingut poc temps i per tant cal esperar una nova oportunitat per poder-los qualificar , amb el que queda ben clar que el PSC va cap a una desaparició com a veritable poder polític en el nostre país i a convertir-se en un element marginal sense cap mena de poder de decidir en la política més propera.

És dons l’hora de la revolta. Cal refundar el PSC i fer-ho amb els fonaments de socialisme i catalanisme que son els dos pilars definitoris del partit. Calen nous aires i principalment calen uns nous objectius en aquest desig de recuperar la vocació majoritària , tal i com deia avui mateix Felipe González , que malgrat tot, segueix tocant-hi i molt, en això de la praxis política.

I en aquesta aires el concepte Catalunya ha de ser fonamental. El dret a decidir ha de ser innegociable. No entenc la por a que el poble parli. Cal escoltar-lo i actuar en conseqüència. I fer-ho defensant el federalisme que a bon segur és la millor manera d’encarar el futur , en el que la millora fiscal a l’alçada de la més favorable de l’estat ,és obligada . I políticament és obligada la veu pròpia del PSC en el Parlamant espanyol  , amb llibertat absoluta per decidir la seva opció en cada ocasió.

Per aquest camí o semblant , ha de caminar en el futur el PSC. I si és imprescindible separar-se del PSOE , s’ha de fer , i fer-ho sense escarafalls. Llavors hom decidirà, però avui per avui és imprescindible un retorn als orígens si de veritat creiem en el socialisme, creiem en que és imprescindible un partit socialista fort en les conviccions , i molt especialment si de veritat estimem Catalunya.