IRREVERÈNCIES. SANTI DOMÍNGUEZ

Potser una de les qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de disposar de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals que aquestes resultin,  tot donant-les una visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives personals.

En Santi Domínguez és un autor d’arrel clarament figurativa que va avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma plàstic. Practicant d’un figurativisme formal , la seva arribada al taller de Pepe Novellas, li va servir per obrir els ulls a un nou mon creatiu. Sense menystenir les capacitats tècniques de dibuix i figuració de les que gaudia amb prou solvència, Santi Domínguez va entendre la necessitat de plasmar les coses , no com eren i si com ell les veia.

En aquesta recerca personal i formal , l’aparició de la taca com element primigeni va ser fonamental. Ella li servia no tan sols per trencar la virginitat del llenç, fet sempre difícil d’escometre , ans també li marcava ja una paramètrica tant en el que pertoca a la distribució d’espais , com en el sentit del ritme estructural de l’obra.

Així d’aquesta manera va aparèixer la sèrie d’animals en els que l’evolució es del tot òbvia. Front uns primers treballs en els que la necessitat de remarcar l’evidència figurativa conforma unes peces encara molt llepades i de caire retratístic , hi ha tot el grup d’obres de darrera hora en la que la taca ho marca tot i la realitat apareix en el sòlid domini de l’estructura i el ritme de la taca que és a l’hora fons i forma en el conjunt de la peça.

Però calia anar més enllà , i en una gosadia per la que cal felicitar-lo, Santi Domínguez ha decidit que res millor per avançar , i veure si el camí és prou vàlid i segur , que decideix enfrontar-se en les “grans obres” dels “grans mestres” , aquelles que en si mateixes conformen el que podríem dir “pinacoteca històrica ideal”. Així les mítiques obres sortides de la mà de Velázquez, Goya , Miquel Àngel, Rubens , Dalí, Leonardo da Vinci, Donatello, Munch... i tants d’altres , ara apareixen “versionades” en la mà i en el concepte de Santi Domínguez, i a més amb un resultat , que salvant les infinites distàncies , no és en res insultant envers elles, ans el contrari , doncs  apareixen sota la capa del respecte i l’admiració.

Amb la taca com a “sant i senya “ , Santi Domínguez fa una relectura poderosa , obvia els detalls i es centra en el nucli de la peça per aprofitar la taca per donar-li un nou ritme, sentit i interès. Un interès que defuig del divertimento per poder ser considerat com una nova mirada al paradís inabastable de les grans obres.

Enel bell mig camí entre la irreverència i la dignitat , les obres de Santi Domínguez mereix una mirada que ha d’anar més enllà de la curiositat per anar a la recerca de les raons d’un atreviment del que en surt molt ben parat, i al que és d'graïr fer-ne una oportuna visita.

“Grans obres . Visions personals”. Santi Domínguez

Espai Capgròs. Fins el 2 de gener de 2013