No fa quasi res ,- quan parlava de l’expo de gravat a
la sala de la Presó- , que deia que la gran alegria dels visitants impenitents
d’exposicions estava en trobar aquell petit tresor amagat que sempre significa
una exposició que t’arriba a l’ànima quan ni tan sols ho esperaves. El cert és
que a vegades passa temps i temps sense trobar-te amb aquest plaer inesperat ,
però sortosament ara , i en un espai de temps molt curt , m’ha passat dues vegades:
Una , amb l’exposició de la Presó, i l’altra amb aquest “Voyeurs” amb la que
Esther Aliu ens sorprèn en el seu intermitent espai expositiu “A-17”.
No he de negar que vaig acudir a l’exposició amb una
certa prevenció, Per un costat , -el positiu- , confiava , i confio, en el
concepte artístic d’Aliu , però la parrafada de la presentació a premsa, plena
de tots els tòpics modals:
(És un espai expositiu independent on presentem
a Mataró, projectes nous que acostin la realitat expositiva més
centralitzada, al Maresme, col·laborant així a crear circuits
alternatius no tan sotmesos a les exigències comercials del mercat
imperant i amb els quals s’estableixin diàlegs d’íntima complicitat entre artistes
emergents o en vies d’emergència. Volem donar especial protagonisme a
les propostes contemporànies realitzades amb els mitjans d’expressió
que impliquen un contacte directe amb materials plàstics i a la
utilització de processos artesanals per a la investigació de nous llenguatges.
El
nostre objectiu és la promoció artística i la dinamització dels processos d’apropament
de l’art contemporani menys mediatitzat, és
a dir, a donar visibilitat a la base de l’iceberg que no té tantes
possibilitats d’arribar a la nostra ciutat per aquests mitjans, però que s’emmarca
igualment en el panorama artístic del que forma part. Pretenem
col·laborar amb les polítiques culturals
municipals
i les entitats presents a la ciutat en l’educació en el fet artístic i en la capacitat del pensament creatiu com a eina per
a millorar el món. )",
convidava
al pitjor, però només obrir la porta i
veure l’exposat , quedava ben palès que del que es tractava era simplement d’art
, sense qualificatius de cap mena , fora de l’obligatori apunt lloatori per la
seva qualitat
.
Així
Sonia Pulido es recolza en allò que ella en diu pseudo - nostàlgia, per endinsar-se
en un món peculiar , entre la realitat i l’engany , per caminar per uns verals
en certa manera psicòtics , jugant a l’oferiment d’un món diferent i amable en
l’aparença, però dur i cruel en la realitat amagada sota la superficialitat del
seu llenguatge. ( imatge que encapçala el post).
Diego
Mallo aposta per una formalitat més acadèmica , però pervertint el concepte tot
capgirant l’escala de valors.
Els seus personatges , entre reals, esborronats i
mecanitzats , ens presenten la deshumanització que patim, sotmesos en certa
manera a una certa funcionalitat , social i professional, que ens coarta i
aliena.
Una mirada freda però amb un bri d'esperança.
Craig
Stewart ens ofereix , en l’aparença amable de la seva línia blanca , una
crítica intensa de la solitud i la petitesa del esser humà. En la línia de la
vinyeta periodística , el seu treball és intens , vibrant, reflexiu oi
seductor.
Clara
Nubiola, malgrat la seva evident qualitat , es potser la menys sorprenent. En
el camí que per aquí va iniciar Aurora Altisent, ens ofereix unes agradables
visions mataronines, en aquest equilibri compassat de l’agrupament de diverses
realitats arquitectòniques locals.
Amb ella per bandera , l’artista subverteix els conceptes , juga
a la ironia, aposta per la malla llet, es riu d’uns i altres , i conjuga una
plàstica simple en l’aparença, rica en el concepte , d’una enorme càrrega que
va molt més enllà del que podríem dir “simbolisme” per apuntar a una aposta de critica
seriosa, mordaç i fins i tot cruel, de la realitat i el poder dels conceptes
artístics.
Finalment
Manuel Antonio Domínguez és el més complex dels artistes participants. Preocupat
essencialment per l’home i el seu entorn personal, familiar , professional i
social, que en bona part el capdisminueix , ens ofereix una mirada crítica gens
críptica , davant la qual fàcil es sentir-se identificat.
Una
mostra de gran qualitat, que cal visitar sense excuses. Una mostra que a més de
la qualitat pròpia de l’exposat , serveix per trencar el tabú que signifiquen
les dues paraules que conformen el genèric de l’exposició . És a dir : “Dibuix
contemporani”.
Per
un costat, “Dibuix” , element essencial tantes vegades menystingut i que ara
despunta com el que és : Fonament, estructura, necessitat i culminació.
Per
l’altre , contemporani, trencant le fals concepte encunyat per alguns
interessats. Contemporani com fet en el temps, és a dir , ara mateix. I fet en
la més ample diversitat de conceptes i desenvolupaments.
Una
exposició magnífica que serveix de manera perfecte per acabar un any que
esperem doni pas a un altre molt millor. Però mentre, acostar-se a Amàlia 17 ( "A-17")és
una excel·lent pensada per acabar l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada