DISPERSIONS

D’entre tots els espais expositius mataronins, a bon segur que el de la Presó és el més dispers , entenen com a tal el fet de que la inexistència d’una línea expositiva permet convertir-lo en veritable calaix de sastre on tot sigui possible.

 Així , mentre que la sala del Col·legi d’Aparelladors ha assolit plena solvència ja que el nivell de l’exposat acostuma ser prou interessant , la sala de la Presó és un veritable Dragon Khan conceptual i qualitatiu, en el que poden cohabitar exposicions tan magnifiques com la recent de gravats , tan patètiques com les d’alguns petits afeccionats sense nivell, o tan “peculiars” com la  de Mario Pitarch que avui ens ocupa.

Fer una mirada ràpida a l’exposició provoca a primer cop de vista, un enfarfegament important. La mostra, curulla a rebentar d’obres ( en sobra ben bé una tercera part ) és com un llarga paràgraf sense punts ni comes i en el que la sintaxis és disbauxada i sense la coherència precisa. Un llarga camí sense descans , ni punts de mira.

Si baixem però al detall ens trobarem amb tres grups de peces. Per un costat tenim dos camins fonamentats en el dibuix , en els que l’autor aposta per  la figura en un entorn plenament endinsat en el còmic i amb clara tendència vers la vesant fantàstica  i l’altra en que s’enfronta al tantes vegades remenat tema de les baralles de cartes , amb una representació iconogràfica , ben tocada però evidentment molt mancada d’originalitat i que sona a quelcom molt vist i repetit.

L’apartat restant és el que salva en el possible l’exposició ja que ens ofereix una mirada més polida , amb un deix de gosadia i amb un atractiu visual evident ,  aconseguit en aquesta barreja infogràfica i de disseny , per presentar unes visions mitològiques en un espai / temps indefinit , que tant ens porta al passat com al futur. Son peces destrament creades , amb un bon equilibri cromàtic inclòs en el contrast atrevit, amb un desenvolupament tècnic ben acurat que permeten albirar un futur en cas de continuar per aquest camí al que li falta amplitud i un cert alliberament que doni aire a les peces i les faci més límpides i comunicatives.

Mario Pitarch un artista que cerca el seu camí i que ha de definir per ell mateix per on va el seu futur. Un futur que pot ser vàlid en aquesta darrera aposta , però que caurà en la vulgaritat en repetir els dos primers camps conreats.

Un futur però en el que caldrà un muntatge expositiu molt millor que no pas el tristament lineal i enfarfegat que presenta en aquesta ocasió.