La confessió de Lance Amstrong
declarant públicament el seu dopatge generalitzat a bon segur que hauria d’establir
unes noves bases per entendre i controlar la trampa que significa el doping.
No puc negar que és un tema que
sempre m’ha interessat , tant com amant de l’art com per la meva professió remunerada.
Recordo haver assistit fa molts anys , quan això del doping sonava encara a
xinés i a l’estat encara no hi havia el laboratori que s’estructurà en causa i
raó de les olimpíades , a un simpòssium en el que s’aplegaren totes les
vessants relacionades amb el tema i el gran punt de discussió estava en el
sentit ètic, i amb la baralla per acceptar com doping tota substància que
millorava l’estat natural de l’atleta.
Ara, han passat els anys i l’ètica
, com en tants camps de la vida, ha passat a segon terme, i el punt de partida
de doping com estimulació que serveix per millorar prestacions ha quedat
absolutament obsolet en el concepte clau d’entendre que hom ha d’aportar
elements externs a les seves possibilitats naturals (?), però sols serà declarat
trampós ( positiu ) en relació a a un llistat de substàncies i quantitats.
I aquí rau el gran disbarat. No
vull ser tan purista com els vegans i dir per ex. que Messi és un “dopat”
permanent ja que va alterar les seves condicions físiques mitjançant l’ús d’hormona
del creixement, però està clar que en el món de l’esport hi ha fets naturals i
del tot acceptats que serveixen per manipular la realitat de l’atleta. Així ,un
fet tan senzill com una infiltració , no té cap mena d’efecte curatiu però si
que anul·la el dolor i permet a l’atleta competir en condicions òptimes , o ves
a saber si millors que un altre al que qualsevol cop pot causar dolor, fet que
no succeirà a l’infiltrat.
O el cas dels esportistes asmàtics,
que son un munt , a qui es permeten certs medicaments sense valorar si la
malaltia és el que podríem dir “natural” o és causa al sobreesforç que li
provoca la pràctica esportiva.
És per això que potser caldria
refer les coordenades que emmarquen el concepte “doping” i filar molt prim amb
elles. Però està ben clar que l’esport ja no és el que la paraula indica i sí
en canvi un gran espectacle i un gran negoci. I tots sabem que per que un
espectacle cridi l’atenció i per tant generi beneficis s’ha d’anar al més
difícil cada dia. Algú amb pensament fred és capaç de dir que son normals els “tours”
ciclistes , amb uns sobreesforços certament inhumans , dia sí dia també, sense
cap mena de temps de recuperació. O aquests “iron man” o les curses de muntanya
a lo “bèstia” del ara tan lloat Kyllian Jornet. O....
Però el pitjor no està en aquests
límits en mans de professionals vigilats a la mil·lèsima. El problema està en l’esportista
normal, un mateix, l’amic , el veí, el company de feina, capaç d’ingerir els
més diversos productes per a tal d’aconseguir baixar d’aquelles maleïdes tres
hores , superar al cunyat xuleta ,o fardar davant del grup d’amics / amigues.
I
dir això no és cap boutade com ho demostra la proliferació de tendes de “suplements”
per esportistes o el constant degoteig de detencions de xarxes de
subministradors d’anabolitzants per qualsevol gimnàs en que el ser “catxes” és
tan valorat.
I cal no enganyar-se. Si en un
aprova com pugui ser la Marató de Barcelona és fes antidoping a tots els
corredors , els resultats serien esfereïdors, amb positius en tota la cadència
de la classificació.
Potser per això m’agradaria pensar
que el cas Amstrong i tota la seva transcendència podria servir per fer , si no
tabula rasa , si establir uns criteris fonamentats essencialment en l’ètica
essencial de l’esport que considerés com “doping” tot allò que serveixi per millorar
de manera falsa el rendiment de l’esportista.
Sortosament però , en el camp de la
creació artística , el donar “positiu” és habitual i fins i tot ben vist.
Tabac, alcohol i el que vostès vulguin conformen sens dubte , l’atmosfera idíl·lica
per aconseguir els millors resultats creatius que siguin possibles.
Aquí , no fa falta confessar res, ans el contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada