Avui al migdia, tot veient el
telenoticies de nou se m’ha despertat tota la il·lusió dels reis, en veure el reportatge en relació al Scalextric que compleix enguany els seus 50 anys. L’ Scalextrix
, mare de Déu , quin somni, quin neguit per aconseguir-lo.
L’Scalextric va ser durant molt d’anys
el regal estrella. A partir d’aquell miserable circuit ovalat es passava al “8”
amb el corresponent pont i d’aquí cap endavant, dons durant forces anys et
dedicaves a demanar en cada ocasió escaient , el complement oportú per anar
allargant i decorant el circuit que agafava volada quan apareixia algú amb el
suficient espai com per fer un macro circuit en el que s’organitzaven ferotges
competicions.
A Argentona on vivia, varem tenir la
sort de disposar d’un pis buit d’uns amics ( els del Bar Isidret) i allà varem
organitzar uns campionats que van agafar tanta volada que al final varem
traslladar la competició a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, Un
campionat amb més d’un centenar de participants , en el que s’omplia de gom a
gom en les fases finals.
Uns campionats amb lluites
espaterrants i amb noms destacats com els de l’ara artista Enric Aromí, o el
periodista musical Jordi Tardà, o en Pepe Márquez, en Quico Fortí, en Josep Mª Molleví
i tants d’altres que avui m’han vingut de cop i volta a la memòria. D’això en
fa ja uns trenta cinc anys.
Per això les imatges que ens porten a aquells temps i que m’han fet reviure el cuquet que espero poder complir ben aviat. Això de tenir un net sempre permet renovar les il·lusions d’una infantesa perduda.
PS.- Si voleu constatar com ens
desmillora el pas del temps , sols heu de fixar-vos en el jovenet prim del fons
de la foto , per sobre dels corredors. Encara que sembli impossible , soc jo.
Tempus fugit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada