En aquests dies han aparegut a la premsa
local i en les xarxes socials dues notícies rellevants en el que pertoca al món
artístic local. O millor dit , una noticia i un recordatori. Dos fets en els
que implícitament no es parla dels artistes però en les que si escatem una mica
i en volem fer una lectura més profunda , podrem veure una certa queixa esmorteïda
a l’activitat col·lectiva i individual dels nostres creadors. Ens referim a la desaparició del sant Pere més Alt i el recordatori a la participació en la
Biennal Torres García.
Després d’onze edicions , la gent
del Dimarts del Llimoner han decidit plegar veles i abandonar el Sant Pere més
Alt recuperat per ells en el desig de
recordar i traspassar al moment actual, aquelles festes artístiques que van ser
clau per l’esdevenir artístic de la ciutat en moments encara de dictadura.
Parlen de cansament i d’un cert sentir-se sols, i jo els entenc. Sé de primera
mà els esforços que han realitzat i com espectador i participant en diverses
ocasions el valor de la resposta obtinguda , que lamentablement ha estat més
positiva per part de la societat que no pas per part dels artistes.
L’original Sant Pere més Alt va
aplegar en comú el més granat de l’art tradicional d’aquells temps, amb Jordi
Arenas al capdavant, amb tot l’art progressista que s’estava gestant , amb
Alcoy i Rovira Brull capitanejant la tropa. Un matxembrat creatiu que va
copejar la sensibilitat poc acostumada del públic mataroní.
No ha esta així en aquestes
ocasions . I no ha estat no per l’esforç dels organitzadors , ni per el suport
d’altres grups com hagi estat la gent del sant Lluc. Ha estat per la manca de
responsabilitat, col·lectiva i social , dels artistes mataronins que han passat
i força , de la festa. Aquesta mandra generalitzada en portar una obra , tot
recuperant el sentit de l’art al carrer i per tant d’art del poble i per el
poble , ha confegit una fira cada vegada més minvada de qualitat que ha
provocat , junt amb el cansament, el desencís final de la gent del Llimoner.
Per altra costat la gent del Sant
Lluc ha fet recordatori de que encara queden quinze dies per poder presentar
els dossiers per la Biennal Torres
Garcia. Sens dubte una crida general com recordatori habitual i necessari, però penso
jo que llençada també en el desig d’esperonar
la sempre garrepa participació d’artistes locals.
He dit moltes vegades , i avui ho
repeteixo un cop més, que no entenc aquesta gasiveria dels artistes de casa en
el moment de prendre part activa en la Biennal. I no ho entenc ni en els
professionals ni en aquells que volen ser considerats com artistes.
Certament hi ha un grup de creadors
que tenen per costum no assistir a cap mena de concurs . res a dir. Però n’hi
ha un altre que es mou d’aquí cap allà i tornem-hi però en canvi a la Torres
Garcia , n’hi acostar-se. I que dir dels artistes encara no consagrats a qui
una simple selecció obriria les postes del coneixement. Però ni per aquestes.
Quan parles amb ells les excuses
son del més peregrines. Que si el jurat , que si ja està tot predeterminat ,
que sols es valora un estil, que ja veus que es selecciona, mentre que “ el meu”
, que és tan bo, ja ho veus , n’hi l’han mirat .... Que si naps , que si cols.
Però tots sabem que la veritat és molt diferent i no és altre que l’estúpida
competència d’artista de poble que sols
té la mira en el petit orgull de veïnatge.
Crec que molts artistes locals
haurien de prendre part en la Biennal. Per un cantó per un fet aliè al mateix
art , com podria ser l’agraïment professional vers els organitzadors capaços de
dur a terme tal esdeveniment. Però per l’altra per significar l’anàlisi de la
seva obra per part d’un jurat tan qualificat , una veritable revàlida que molt
els hauria de servir en la seva reflexió íntima en relació al seu caminar
artístic. Reflexió per als consagrats , i reflexió també per aquells que estan
en camí.
Però no existeix aquesta amplada de
mires interiors. I a més existeix una por injustificada a la comparança. Jo m’he
quedat fora i en canvi en..., l’han seleccionat. Per tant i per evitar-ho,
millor no presentar-se. Greu error, i més quan l’organització té cura extrema
del secret professional i mai han sortit al carrer , ni el nom dels artistes no
seleccionats ni cap circumstància de les que es provoquen en la deliberació del
jurat.
Per això avui començo el meu post
amb aquest interrogant de culpabilitat. Un interrogant que ha de seguir obert
ja que la presència dels artistes mataronins en la vida artística local és tan
minsa que no entenen que la seva absència els perjudica a ells mateixos.
Però d’això
ja en parlarem en la continuació d’aquest post.
PS.- Recordo que encara queda el temps suficient com per participar a la Torres García. Endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada