A l’art no s’hi arriba mai tard. És
així ja que l’art no és una qüestió d’edat i sí de necessitat i capacitat
comunicativa d’emocions i sensacions. Però curiosament tots aquells que
s’acosten de manera seriosa a la creació artística depassats els anys de
joventut , tenen una frisança creativa com si el temps s’hagués escapat ja per
davant, esforç baladí ja que el temps, com la son, no es recupera mai.
Aquest teòric retard en arribar a
la creació artística certament té un component negatiu que no és altre que el
tècnic , però tots sabem que la tècnica , com component d’ofici que és, amb
esforç, desig i treball, s’aconsegueix assolir. En canvi però té un component
positiu de gran valor, que no és altre que el de la vida viscuda i per tant del
pòsit de vivències que son , no s’ha d’oblidar , la raó i eix del fonament
creatiu interior.
Encara no fa dos anys que arribaven
a les meves mans unes obres de Joan Poch , molt interessants, que havien de
servir per donar el meu vist i plau per exposar a l’espai capgròs. Recordo que
vaig ser taxatiu en la valoració. Davant la pregunta de si aquell autor podia
exposar a l’espai la meva resposta va ser contundent: “No pot exposar, ha
d’exposar”.
No ha passat encara any i mig
d’aquella mostra ( “ Ànimes i peixos”) i d’ençà aquell moment Joan Poch s’ha
desfermat en la creació i l’exposició del seu treball, en un ritme febril ,
obrint i tancant ràpidament etapes , en un carrera sense final aparent , en la
que com era d’esperar s’ha produït una disfunció entre formes i fons , en la
que els conceptes originals semblen capgirar-se en el dubte produït del què,
com, quan i de quina manera. Un dubte produït sens dubte per una passada de
voltes que cal reconduir ja que tinc molt clar , però que molt clar, que en
Joan Poch hi ha veritable ànima i capacitat d’artista.
Exposa Joan Poch al Museu del
Càntir d’ Argentona i ho fa
presentant “pintures i fangs” ( com així els denomina) sota el premonitori
títol de “Laberints” . Una mostra ambivalent tècnicament parlant, però que en
aquesta ambivalència ens ofereix de manera clara el neguit interior que el
domina , neguiteja i li produeix sotracs creatius importants, tancant-lo en un
laberint del que haurà de sortir mitjançant una profunda reflexió de quina és
la seva veritat artística.
Pictòricament parlant Joan Poch
sembla obrir amb aquesta exposició una nova etapa creativa. Quan començà es
movia en el camp de la nova figuració, amb una presència de pes de la mateixa.
Era una pintura amb una aura de misteri , d’interrogació reflexiva , amb un
cert deix inquietant que feia dominar l’esperit sobre la forma.
Al poc temps l’obra de l’artista es disbauxava
per uns camins més abruptes i menys definits , donant més força al gest, al
gargot , al ritme i la complexitat ( premi del concurs de Llavaneres ) mantenint
aquest misteri, mentre que ara es despenja amb unes creacions més líriques, més
a la recerca d’una abstracció poètica , de molt impacte visual, però clarament
edulcorada en relació als seus conceptes anteriors.`Unes obres que semblen més
forçades vers unes mirades menys exigents.
És aquesta una variació lògica i
natural en aquesta necessitat de tasta olletes que té tot artista quan explota
i que amb el temps tornarà al redós de la seva veritat, del seu íntim
llenguatge pictòric. Però la pregunta és òbvia: quina és la seva veritat?. Una
pregunta complexa de la que potser no té
ni tan sols resposta el propi autor. Una resposta de la que les seves obres
ceràmiques , fangs , ens en pot donar pistes prou escaients.
Joan Poch es desenvolupa com
artista reeixit en el camp ceràmic. Allà té dominada la tècnica i per tant sap
com expressar perfectament els seus conceptes plàstics . Si examinem
acuradament el magnífic grup d’escultures , - em nego a emprar l’apel·latiu de
ceràmiques com tant bé defensa el mestre Joan Serra -, veurem que el camp de la
nova figuració és el que , no tan sols domina , ans marca els ritmes i els
conceptes de les peces, alhora que existeix una clara abstracció cromàtica en
l’acabat de les mateixes a la que s’afegeix unes textures denses , complexes i
de gran força tàctil i expressiva.
Curiosament però, aquestes raons apareixen de manera més escassa i menys
intensa en el camp pictòric. Potser per
això penso que quan Joan Poch posi fre al seu natural i lògic desig d’explorar futurs
plàstics i creatius i en
faci anàlisi passant per un sedàs ben fi, ens trobarem amb un artista potent,
ben construït, amb enorme capacitat creativa i sense les concessions , ves a saber
a que i a qui , que avui rebaixen la seva intensitat.
En exposicions com la que ara ens ocupa
existeixen peces veritablement meritòries , com la que encapçala aquest post ,
però al costat hi ha obres poc treballades , que evidencien una necessitat de
maduració, d’enduriment diria jo. I aquest és el camí en el que Joan Poch ha de
treballar si de veritat vol assolir el
paper d’artista amb pes en aquest el nostre món creatiu.
Potser alguns que llegeixin aquesta crítica la consideraran negativa i fins i tot un pal. No penso pas així, ans tot el contrari. Crec fermament en Joan Poch i penso que té un bon futur i que no ens decebrà, però ara és obligat el baixar el ritme i entrar en la reflexió. Joan Poch no pot seguir oferint-nos “vins” joves, poc treballats, com ho son bona part de les pintures avui presentades. Ha de treballar ja en “criances” i començar a pensar en el nivell “reserva”. Les seves obres han de tenir més cos i deixar a posteriori intensos sabors en la ment i no quedar-se en la fàcil bellesa exterior.
Un nivell per el que està
perfectament dotat i al que arribarà , sens dubte , si la reflexió i el cervell
dominen per un temps al cor. Que temps hi haurà per la disbauxa.
Joan Poch. “Laberints” ( Pintures i
fangs)
Museu del Càntir. Argentona
Del 16 de març al 14 d’Abril de
2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada