PICASSO , 40 ANYS

Com que no es tracta d’una xifra d’aquelles que el costum ha convertit en commemoratives , quasi ningú parla avui de que en un dia com aquest , a la població de Mougins ( França ), fa quaranta anys que ens deixava el pintor més important de la historia de l’art , o si més no de l’art modern , com ho és Pablo Picasso.

Parlar de Picasso en un soliloqui personal em sembla absurd. Tots aquells que d’una o altra manera sentim l’art sabem perfectament que és i que ha significat per a l’art en general i en particular per a la pintura , l’escultura , la ceràmica , l’art gràfic.... , el treball i l’obra d’un d’aquells pocs artistes en els que l’adjectiu “genial” esdevé epítet.

La seva passejada creativa per tots els ismes , en una curiosa dialèctica que partint de la irreverència assoleix el màxim de la reverència , no sols ha incidit en tots els creadors que en el món son i han estat , ans també en tots aquells afeccionats que acostant-se al mateix des de la teòrica facilitat de les seves primeres èpoques ( i remarco l’apunt de la “teòrica facilitat” ) han pogut copsar i endinsar-se en altres camins i estilístiques ben diverses emmarcades per la saviesa suprema de l’artista.

Picasso, un artista davant del qual ningú pot ser indiferent, i ningú pot quedar indiferent davant de la seva obra. Un creador que ens deixà ja fa 40 anys però que segueix absolutament viu tal i com sols passa en els grans mites històrics de l’art.

Per això avui , i com íntim homenatge , res millor que passejar-se per la xarxa fent parada en els seus Museus emblemàtics com ho son : Museu Picasso. Barcelona ( www.museupicasso.bcn.cat ) Museu Picasso Màlaga ( www.museopicassomalaga.org ). No indiquem el Museu Picasso de Paris ja que està tancat per reformes fins a final d’any i té la pàgina web en standby.

PS1.- L’obra que presideix aquest post és un dibuix de Ricard Opisso retratant a Nonell i Picasso en la seva estada parisenca a començaments del segle passat.

PS2.- El nom de Picasso era ( segons partida de bateig ) Pablo Diego, José, Francisco de Paula, Juan Nepomuceno, Maria de los Remedios, Cipriano de la Santísima  Trinidad, Ruiz y Picasso. El que no es deia , ni es va dir mai, ni li van dir , era Pau Picasso.

En els anys de la transició molts carrers de moltes viles van rebre el nom de l’artista malagueny i en el cas de Catalunya , molts pobles , - entre ells Mataró-,  erròniament van catalanitzar el nom i així tenim el carrer de Pau Picasso (?) que en estricta realitat no correspondria a ningú. No estaria dons malament ara que existeix aquest desig nacional, que féssim les coses bé i es produís el canvi oportú per aquell nom que li correspon del tot , mal ens pesi, com és el de Pablo Picasso.

L’ENLLAÇ DEL DIA

Avui us deixem amb el peculiar treball de Chus Garcia Fraile que exposa a la madrilenya galeria Blanca Soto.

Ambdues protagonistes parlen en aquest article de l’obligada reflexió al voltant dels símbols socials que en aquesta societat de consum provoca el món de l’esport.

Amb el realisme , el color i un deix simbòlic , l’obra de Garcia Fraile exerceix una important poder de seducció com queda clar amb les imatges que a bon segur ens motivaran  a clickar aquí el corresponent enllaç