No vull ni puc estar sense dir la
meva en relació a tot l’embolic que s’ha format en relació a la gegantina
samarreta del Barça amb que apareixerà mal girbat i durant un mes l’estàtua
barcelonina dedicada a Cristòfol Colom.
Cal començar sens dubte per
aplaudir amb tota força a l’equip de publicitaris capaç de dibuixar tan
original campanya , que a més a més ha obtingut un èxit un ressò impressionant
ocupant planes de diaris , minuts de ràdio i televisió, i fins i tot posts de
blogs tan humils com aquest mateix.
Però deixant de costat el fet
publicitari , és obvi que l’enrenou creat va per altres cantons confegint una
polièdrica figura d’angles dispars , parells i contradictoris. Evidentment
emergeix per damunt de tot la figura del Barça i el seu poder omnímode sota el
qual es pot aixoplugar tot ja que sempre emergeix per damunt del bé i el mal ,
amb el silenci aquiescent de tothom. I al seu darrera apareixen totes les
visions que es puguin imaginar.
De tot el que he vist i he llegit em quedo amb l’article
de Juli Capella a “El Periódico” ( l’aconsello ferventment) que sota el títol
de “No tot està en venda” reflexiona en relació a l’espai públic , i per tant
propietat de tots , i la publicitat. I hem quedo també amb un concepte que
apareix per diferents indrets com ho és la banalització del patrimoni de la
ciutat. Reduir el patrimoni a un simple suport i no al seu obligat
paper de protagonista porta a una societat a la substitució de valors i a la
misèria interior.
Però potser el més curiós del cas és que fa anys ja
va voler ser “vestida” l’estàtua de Colón , però llavors el municipi va denegar
el permís.
Corria 1976 quan el reconegut artista Christo,
especialista en modificar la visió externa dels més importants edificis ( Pont
Neuf de París, edifici del Reichstag ) i d’importants espais naturals , mitjançant
la manipulació a través de l’embalatge o de l’ús de diferents elements
accesoris que capgirin el concepte primigeni, va pensar en embolicar el
monument a Colón.
El projecte inicial va comportar , com és habitual en l’artista
, un seguit d’apunts , esquemes i esborranys , plasmats en obra gràfica per la
Polígrafa que van ser exposats a La Joan Prats i a la Trece , en el gener del
77 i que encara es poden trobar en subhastes internacionals i a un preu més que
considerable / entre 30 i 40000 dòlars ).
El resultat de la negociació va ser negativa però
Christo no va desistir i a l’any 1984 va tornar a la ciutat on intentà de nou
dur a terme el projecte tal i com consta en aquest article de “El País “ del
juny del 84 , però amb resultats finals negatius. Si els socialistes que
manaven llavors van agafar-se la amb paper de fumar , CiU se l'ha agafat ara
amb el paper dels diners , que com a partit de dretes que és , és l'únic que
l'importa.
En resum una vergonya per la cultura , una vergonya per
Barcelona.
BEGEMOT
Fa uns mesos vaig tenir una petita batussa amb els
artistes locals ja que em vaig queixar de manera airada per la seva absència
massiva en la inauguració de la galeria Begemot , aquell nou espai expositiu a
Mataró que s’acabava d’obrir al carrer Fra Lluis de León. Va ser un post intens i visceral que va molestar a molts.
No em penedeixo d’haver-lo fet ja que segueixo pensant exactament igual , però en justícia i reciprocitat he de dir que avui la clatellada els hi ha de caure a ells ( Begemot) amb igual intensitat, per començar la seva carrera expositiva de manera tan desafortunada.
Dic això ja que mitjançant les xarxes socials m’ha
arribat la notícia que el proper divendres a les 8 del vespre, Begemot inaugurarà
la seva primera exposició individual ( Joan Poch) coincidint justament amb la
inauguració de l’exposició al Col·legi d’Aparelladors de l’exposició “Simbiosi
permanent” de l’artista tortosí Jaume Rocamora, artista desconegut de molts
però de gran qualitat com ho demostra el fet que l’any passat el Museu d’Art
Modern de Cotlliure li dedica una important retrospectiva , o que ha exposat a
indrets del nivell de l’Institut Cervantes d’Utrech.
Sempre he lamentat les coincidències horàries ja que
penso que parlant es podria arribar a unes enteses correctes que individualitzessin
els actes i sempre es parla del desconeixement mutu , però no és aquest el cas
ja que el protagonista ( Joan Poch) és qui fa la prèvia de les exposicions d’Aparelladors, o sigui que...
I queda clar que cal triar i entre un artista consagrat
i una sala honorable per la seva qualitat com ho és la del Col·legi d’Aparelladors,
i un artista novell i una sala que s’ha mantingut en aquests quatre mesos de
vida més tancada que no pas oberta , no
hi ha dubte. Caldrà anar doncs al Col·legi d’Aparelladors , i si queda temps i
ganes , ja ens acostarem per Begemot.
Tot plegat una llàstima i la clau potser està en que
les coses cal fer-les més amb el cap que no pas amb el cor. Tant costava
programar la inauguració per aquest cap de setmana ( erma de tota activitat) o
deixar-la per la següent?.
Un espai d’art situat en una ciutat no pot de cap
manera donar-li l’esquena si és que vol sobreviure. No pot quedar-se tancat en
la seva torre d’ivori i no estar present en cap de les activitats artístiques
que s’han dut a terme en els darrers mesos. Així les possibilitats d’èxit
decreixen i es pot acabar essent un element marginal en la vida cultural mataronina
, cosa que no desitgem de cap de les maneres.
Vagi dons aquesta amatent clatellada. Un greu error el
d’aquesta coincidència amb dos grans perdedors l’art de la ciutat i els
protagonistes d’ambdues exposicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada