No fa falta ni parlar del mite de
capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les
raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria
per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a
inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.
Per començar parlant del més alt
nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de
lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana )
acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva
cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238
participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen
al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra
fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit
artístic.
Un premi important i una exposició
igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el
nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.
La importància de la Biennal hauria
de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies
propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la
comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà,
però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no
és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc
que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural
, de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos
que no comparteixo sota cap concepte.
Demà per exemple a l’espai capgròs
s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada
en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la
que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar
a les colònies tèxtils.
Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes
complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez
, artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre
de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del
Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i
hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la
Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.
Una exposició prou interessant a
priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una
llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc
que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i
que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del
tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició
amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la
sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un
seguit d’obres de no color.
Una exposició molt important d’un
artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New
York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una
exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global
ben individualitzat.
Tampoc s’entén que Begemot inauguri
el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc
professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si
no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB”
de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots , d’una manca de professionalitat evident. No
per córrer molt s’arriba abans.
Segons sembla, - i dic segons, ja
que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he
de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.”
realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite
del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles
González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra
de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.
Una mostra a priori prou
interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de
Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la
desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a
Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada
i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de
la setmana.
I si volem arrodonir la bogeria
inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a
l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi
Turbau.
Bogeria doncs en aquest cap de
setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No
hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte
individualitzat a tan interessants exposicions?
A bon segur , però tot ho sabem:
Som uns capgrossos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada