CA L’ARENAS I EL CEMENTIRI DE CAPUTXINS

Avui havia de triar , o anar a visitar la nova “experiència “ de ca l’Arenas , que segons sembla es va inaugurar ahir sense rectificar el targetó amb el que ens havien convocat, o aprofitar la visita guiada al cementiri de Caputxins per part del bon amic i gran historiador local, en Manuel Cusachs. 

La tria era evidentment molt fàcil. Per emprenyar-me amb el que veuré a Ca l’Arenas tinc molts mesos, però per gaudir de la saviesa de l’ historiador sols en tenia una oportunitat. Una tria evidentment encertada dons ha estat una matinal magnífica.

Passejar-se per els cementiris és una visita cada vegada més habitual. Molts d’aquests indrets de diferents ciutats del món disposen ja d’uns recorreguts amb els que poder descobrir no tan sols els indrets mítics on reposen les més diferents personalitats dels més diferents àmbits , ans també , - i per a mi el més important -, una guia indicant les peces d’art que es troben en el mateix.

Avui en Manuel Cusachs ens ha fet passejada per la història, per els fets i per els personatges de tota mena que allà hi reposen. Igualment ha fet esment de les peces escultòriques de nivell que podem visitar , encara que s’ha de dir ben clarament que son escasses i de nivell mig , amb les signatures principals de Jordi Arenas i Jordi Puiggalí.

Una passejada arrodonida finalment , amb el lliurament que se’ns ha fet als visitants del llibre històric del cementiri , del mateix Cusachs i amb unes magnífiques fotografies de Ramon Manent.

Justament passejant per el cementiri i després de veure els tombes dels germans Arenas o del dibuixant Cuyàs, hem pogut veure el lloc on reposa Lluís Terricabres , en “Terri” i a un, de cop i volta se l’hi ha encès aquella llum d’alarma que indica un oblit, en aquest cas lamentable.

Dic això ja que amb tot aquest desgavell que està essent el nou projecte de Ca l’Arenas, hem lloat el fet de que es pugui veure ara Brotat i Planasdurà, i després Alcoy, Hernández Pijuan, Cuixart i Tàpies. A priori magnífic , després ja veurem, però encara que sigui “material” fluix , serà d’una qualitat gens habitual per a la ciutat.

També ens hem queixat de l’oblit de Josep Mª Rovira Brull. És difícil entendre com s’ha deixat de costat a l’artista que mitjançant la seva “Laia” , no tan sols ha entrat en el cor de tots els mataronins , ans el que és més important , l’ha convertida en el veritable símbol de la ciutat.

Però del que en canvi no hem dit res d’en Terri i ell és el causant de tot l’enrenou. El museu de Mataró va ser pal de paller en l’obertura artística del moment , evidentment per la complicitat del seu director en Rafael Estrany , però essencialment per el paper d’en Terri que va portar a la ciutat als seus amics artistes. A l’Alcoy, en Rovira , en Juanito Hernández Pijuan i en Planell amb qui conformà el grup Silex , però també amb la gent de Dau al Set , amb en Tharrats al capdavant doncs , si no recordo malament , tenia relació amb Caldetes. Ell va ser l’agitador de tot l’enrenou i el causant de tanta exposició tan revolucionaria com excel·lent.

Per això avui se m’ha encès la llum vermella de l’oblit. En tot el que he llegit al voltant d’aquesta exposició no he trobat mai el nom de Terri. Ni en les notes oficials ni en els escrits de premsa. I oblidar Terri és oblidar l’eix motriu, l’excusa , la raó i la causa. No destacar-lo ja a priori és un greu error. Veurem , en visitar l’exposició, si l’error és irremeiable.

Certament ha estat un encert del tot la visita al Cementiri de Caputxins. Per ella en si mateixa i per el record personal davant de la tomba d’en Terri, tot disculpant-me per el greu error del meu oblit.

Un oblit que m’agradaria que sols fos meu.