Tinc un gran apreci i estima per el
bon amic en Joan Salicrú, una estima que crec compartida. Però vaig més enllà i
no puc negar que tinc veritable admiració per la seva tasca.
El vaig conèixer quan començava al “capgròs” i he seguit la seva trajectòria amb el
respecte que em provoca aquella persona capaç d’anar tirant endavant un munt de
projectes, amb esforç, treball i honestedat, hagi estat quin hagi estat el lloc
en el que ha desenvolupat el seu paper ( ràdio, espai polític, periodisme, producció...).
Però no puc negar que el meu punt
àlgid al respecte està en el projecte periodístic “Valors” , tant en l’àmbit de
la revista com en l’àmbit televisiu que també s’ha conreat. Una aposta difícil
que , juntament amb els seus companys, ha dut a port amb excel·lència ,
convertint-se en un element referencial en l’ètic, l’humanístic i el social.
Una aposta en la que he col·laborat diverses vegades, -sempre que m’ho han
demanat- , i ho he fet amb plaer i honor ja que el projecte s’ho mereixia.
Ara però he quedat sorprès del tot
en aquest canvi de direcció, amb aquesta recerca d’aixopluc en el poder local (
Ajuntament) i provincial ( Diputació) , i amb una subvenció dinerària important
( 60000 euros), per dur a terme tota aquesta història de Mataró, una ciutat de
valors , que no s’entén per cap cantó, que desnaturalitza el discurs realitzat
fins ara i que converteix l’element de reflexió que era , i ha de ser , cada
valor, en un simple gadget publicitari que queda molt bé en l’aparença però que
tots sabem es presenta ben buit de contingut.
Suposo que el que dic provocarà la
cançó que he escoltat tantes vegades : “Ja està en PIC queixant-se. Mai li
sembla res bé”, però crec sincerament que no anem bé. El poder mai dona res per
res , i la bonica cantarella dels valors i de ser així una ciutat pionera ,
sempre ven molt bé , el que massa vegades és de l’únic que es tracta. I en una societat
com l’actual en la que els poders polítics son l’exemple més evident de la manca
de valors de tota mena , casar-se amb ells és perdre una mica la dignitat. És potser
com a mínim, allò de l’honestedat de la dona del César.
M’agradaria pensar que vaig errat i
que en Joan quan em truqui per explicar-m’ho , m’obrirà els ulls i com un sant
Pau qualsevol cauré del cavall i em convertiré , però de moment em sento heretge.
M’hi he sentit, a bon segur per un sentiment d’enveja o revenja, que no son pas
valors positius, quan he vist l’encartament a les revistes mataronines de l’agenda
de valors del mes de Gener. Fa anys i panys que a cada regidor de Cultura he
demanat una pàgina setmanal en els mateixes revistes com agenda cultural de la
ciutat. La resposta sempre ha estat negativa ( impossible , és massa car). Ara
m’adono que potser el que passa és que la cultura no és un valor. Llàstima.
M’hi he sentit quan he vist la
programació de gener i quasi al cent per cent parla d’actes de vida pròpia que
es realitzarien igual si no existís aquest nou màrqueting de la ciutat de valors. Per que a veiam , col·locar-hi
la celebració del dia oficial de la memòria de l’holocaust que se celebra de fa
molt de temps, per cert, sempre amb una minsa audiència de ciutadans, em sembla
fer-se trampes al joc del solitari.
Però vull ser positiu i em miro al
mirall. Porto quasi trenta nou anys dedicat a la crítica d’art local, és a dir que
al meu entendre amb un absolut compromís, o sigui que de moment complim en
aquest primer mes. Però és clar quan veig el banderolo a l’ajuntament , la ment
es trasbalsa i ja no tinc res clar.
Compromís. Magnífica paraula i
millor valor encara. El que passa es que segons qui diu practicar-lo, millor no
refiar-se. I per això per a mi és una llàstima, que tant magnífics “Valors”
hagin cercat , o trobat, tan poc fiable parella de ball.
Dotze mesos, dotze objectius. L’idea
original és de Tele 5. Esperem que la copia el millori ,- sembla fàcil-, i de
veritat desitjo de tot cor que d’aquí dotze mesos m’hagi de menjar totes , però
totes , les paraules que escric avui.
Serà que els veritables “Valors” , aquests
que ja fa un bon grapat d’anys que porten defensant en Joan Salicrú i companys
hauran triomfat. I jo que me n’alegraré.
PS.- Com que el tema artístic és el
meu , deixeu-me acabar dient que el subliminal d’emprar el pantone groc vaticà
, no crec pas que hagi esta un encert.
Sempre ha buscat aquest "aixopluc", no t'equivoquis.
ResponEliminaHo va fer sab els d'abats i ho fa amb els d'ara. La cosa és que si segueixes la trajectòria sempre ha treballat en feines "de confiança".
Un altre, insigne, és Eloi Aymrerich, ara presumeix del Públic, i tots li fan la gara-gara, però també a estat vivint d'uns i altres.
Cap dels dos han guanyat "com cal" la seva feina.
Ho sento, però d'insignes no tenen res.