EL PAISATGE EN EL FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO (II)

L’art no és com les matemàtiques , una ciència exacta , més aviat ben al contrari. Així en l’art és perfectament possible que un munt d’obres de gran qualitat no formin en el seu conjunt una gran exposició, que és ni més ni menys el que succeeix en el cas que ens ocupa del Fons d’Art de la Fundació Iluro i la seva mostra dedicada al paisatge.

Una exposició si vol ser reeixida no ha de ser mai un “tren” de quadres posats un rere l’altre amb més o menys criteri. Una bona exposició és aquella que dona contingut conjunt a les individualitats presentades , enlairant les virtuts, particulars i comunes , i capdisminuint , si s’escau, els seus defectes. Una bona exposició és aquella capaç de crear un clímax , confegir un idioma, establir un nexe que converteixi en global el presentat.

Res d’això succeeix en la mostra de l’Ateneu. en primer lloc degut a l’excés d’obra presentada que satura l’espai i obliga a un muntatge bigarrat que la converteix en un Sant Lluc d’alta qualitat , per a fer un paral·lelisme local entenedor. Un excés que no és pas d’unes poques obres , ans més aviat d’una bona tercera part del presentat.

Davant d’això existien dues solucions, o ampliar l’espai expositiu amb l’ús d’altres sales de l’Ateneu, o si no era possible per raons organitzatives , deixar certes peces en standby per una altre exposició si, tal i com es va dir en la presentació, seran diverses les mostres que serviran per presentar el fons.

En no ser així,  les obres es confonen amb l’única excepció de les peces obligatòriament individualitzades en raó de l’espai. Son peces que no respiren, que es sobresaturen i provoquen una confusió visual que les malmet en la seva observació i no les permet lluir en tota la seva brillantor. ( Facin vostès comparança visual entre les obres “individuals” i les que apareixen en el garbuix).

Però aquest no és l’únic problema. Davant d’una mostra col·lectiva sempre es presenta la gran dificultat de quin ha de ser el criteri per a ser presentada . Criteri que, sigui quin sigui el triat , ha de donar coherència al conjunt de l’exposat. No succeeix aquí ja que el criteri emprat és col·locar les obres quasi en perfecte ordre segons la data de naixença de l’autor , fet que en res és significatiu.  

Podria ser-ho si parléssim de la data de creació de l’obra el que donaria un flux temporal a les diverses peces provocant la lectura de la similitud o divergència en un temps comú. Però en so ser-ho es trenca el concepte del que justament avui parlava Viladecans en el suplement cultural de La Vanguardia, quan parla que el temps històric és constituïu de l’obra creada.

Però si no és possible aquesta relació temporal ja que no existeixen dades suficients és obvi que caldrà cercar una altre punt de partida que tan pot anar per el cantó dels paral·lelismes com per el de la contradicció. Paral·lelismes en l’estil , fent evident la permanència d’uns criteris estètics o creatius en el pas del temps, o provocant el que actualment tant s’estila, del diàleg de contradictoris , enfrontant obres absolutament diverses en l’aparença que alhora ens remeten a una universalitat creativa interna , moltes vegades comuna amb el pas del temps.

D’una o altre manera , marcant espais, delimitant conceptes , establint separacions , marcant punts i aparts , en una paraula, es trencaria aquesta mirada lineal, quasi sense punts ni comes que converteix en plana l’exposició restant-li la dosi de vibració que la seva qualitat genera.

Un esquema expositiu que es repeteix en el catàleg, el que provoca que a vegades es donin de bufetades obres que comparteixen espai, amb el de perjudicial per ambdós, mentre que també es reprodueix el fet de l’enfarfegament visual , amb una elecció tipogràfica que de nou aposta per el ple i no dona “aire” al conjunt escrit que esdevé poc atractiu per a la seva lectura.

No voldria que tots aquests elements reflexius marquessin un signe negatiu previ al possible espectador. Cal repetir i fer-ho ben alt, que la mostra ens ofereix una magnífica qualitat i que és d’obligada i recomanable visita.

Però en la recerca de l’excel·lència i pensant el que podria haver estat aquesta exposició si s’hagués tingut cura d’aquests elements comunicatius o imprescindibles en una exposició que vulgui tenir nivell, crec que la crítica reflexiva era obligada per a tal de que es tinguin en compte aquests conceptes en aquelles altres exposicions que vindran , en les que esperem gaudir d’una manera més intensa dels plaers de la bona pintura que espero i desitjo, atresoraran.