No dubto que aquest és un titular
agosarat i més a Mataró a on a bon segur sols tindrien dret al mateix en Manuel
Cuyàs, -oh my god- , o potser la família Colomer , però que voleu que us digui
, no crec que hi hagi molta gent que pugui dir que un dels seus traumes infantils
mai superats és en Jordi Pujol. En tot Catalunya potser tan sols som dos , el
dels Catarres amb els seus somnis eròtics i jo. I potser cal explicar-se.
Quan era petit , i d’això en fa
quasi seixanta , dos eren els monstres de les meves pors infantils . Un d’ells
era en Jaume Arenas i l’altre en Jordi Pujol. En Jaume Arenas era el meu “coco” particular. Un, per a qui l’aigua té com a límit els vint metres de la platja,
l’anar a endinsar-me mar enllà implicava , i estic per a dir implica , una
important paor. He de reconèixer que malgrat m’agrada molt la platja, soc més
aviat mariner de terra endins. L’amenaça de que aniria amb la barca d’en Jaume
si no em portava bé, si no menjava allò o no feia el de més enllà, em feia
tremolar.
L’altre era en Jordi Pujol. Jo no
sabia ben bé qui era , encara que si me l’havien mostrat en alguna que altre
celebració familiar. El cert és que un de petit era rondinaire com ara , o
millor dit, molt rondinaire. Quan la meva rebequeria anava ja per camins
insuportables per queixar-me d’un impossible , l’expressió del meu pare era
sempre la mateixa : Pere, te’ns complex de màrtir com en Jordi Pujol. (Ves a
saber si algú encara creu que avui l’afirmació segueix vigent).
Però és clar , qui coneixia a Jordi
Pujol fa seixanta anys com per fer una afirmació tan personal com aquesta?, en
uns moments en que Jordi Pujol sols era conegut per alguna que altre pintada en
les roques properes a les carreteres demanant la seva llibertat. La raó és molt
senzilla, Jordi Pujol era , - i segueix essent-, el gran amic del meu oncle
matern. I com ell tota la seva colla , provinent de l’escola Virtèlia en la que
havien estudiat els meus oncles . Per això els coneguts i amics de la mare mitjançant
els seus germans eren Jordi Pujol, Anton Cañellas, - germà de la meva tia -, en
Miquel Roca Junyent , emparentat de la família Cañellas, els Bassols ( futur
conseller de Justícia ) , en Vilaseca (futur
director d’esports i advocat de la família) , en Montalt, la família Garcés
Brusés, amb en Ventura , secretari de tot l’entramat del grup Catalana , que a
la vegada era germà de l’altre meva tia , amb en Pere, arquitecte de totes les
ampliacions del Picasso, els Casanovas del Banc de Barcelona ( una altra bonica
història econòmica per escriure), l’Armand Carabén , en ... ( lamento haver oblidat el seu nom )
secretari particular de la Marta Ferrusola i a qui els vells coneguts de la
política recordaran per la seva eterna “pajarita”. I en ..., en ...
A n’el pare en Jordi Pujol no li acabava
de fer el pes. Aquest “fer-se el màrtir” per haver estat a presó , però alhora
treure’n un rèdit polític li semblava poc ètic. A més el pare era de democràcia
cristina , essent amic de Ruiz Gimenez amb qui es cartejava. L’evident
enemistat de Pujol amb Anton Cañellas cap d’Unió democràtica de Catalunya , que
després va quedar ben palesa en la transició, també va fer que no existís una
sintonia política. Malgrat això ell i la mare varen ser fidels votants de CiU
ja que creien que rea la millor opció per el país.
Però és clar , això son records d’infantesa
i potser també detall de patir per part meva una certa dependència paternal,
però el pas del temps i les circumstàncies de la vida han fet que l’entorn
pujolista hagi sigut un tema que sempre m’ha interessat.
Potser tot va començar en el fet de
que el meu primer lloc de treball va estar en el laboratori de Mútua Catalana,
mútua patronal d’accidents de Treball nº 42. Aquesta mútua era la mútua de la patronal catalana
i catalanista. Era la mútua de les empreses “patriòtiques” i disposava de les millors instal·lacions del
país i crec que es podria dir d’Europa. El primer comptador hematològic
automatitzat va estar allà, així com el primer centre de rehabilitació amb
piscina i centre d’ergoteràpia , absolutament pioner en l’estat i on eren
constants les visites de l’elit sanitari i de medicina del treball vingudes d’arreu.
Una mútua de treball, amb tot el
que significa , presidida per Salvador Casanovas ( Banc de Barcelona) i amb l’entorn
de les famílies Galí, Vila Abadal , Vilaseca, Garcés, Corberó, Bru, Molins etc. Una mútua que acabà venuda a Mapfre que
no estava establerta a Catalunya , el que significà un important negoci per
aquesta esfera que certament haurem de considerar com “pujolista”. Un tema del
que mai s’ha parlat.
Però si per un llavors ja vaig
veure i entendre una manera de fer país, que a mi no m’agradava gens , el cas
Banca Catalana en va ser la meva definitiva definició personal de Jordi Pujol,
una definició i una opinió que sempre he fet pública i que ara , i
lamentablement per el país, veig que responia a la realitat.
El meu oncle després de començar en
tasques directives al Banc Mercantil de Manresa, va ser director del BEC (
Banco de Expansión Comercial) i després va passar a comandar el BIC ( Banco
Industrial de Catalunya) , referència industrial del grup Banca Catalana creat
per a realitzar la funció d’un INI (Instituto nacional de Industria) a la catalana,
és a dir recolzar econòmicament a les empreses del país , i que fessin país ,
per fer un entramat industrial fort capaç de poder suportar l’economia de
Catalunya en un futur independent. Un projecte polític natural que se’n va anar
en orris , juntament amb Banca Catalana , ja que quedà clar que els beneficis d’aquest
recolzament econòmic van anar més a les mans privades dels empresaris que no
pas al reforçament industrial que es pretenia. I aquests empresaris tenien moms
i cognoms clars en l’entorn pujolista i convergent.
El meu oncle era sots-director de
Banca Catalana en el moment de la intervenció i va ser un dels encausats i
jutjats, en un judici que la força catalanista va convertir en un judici
polític quan tots sabem que amb totes les connotacions polítiques que
comportava, que eren totes, existia una praxi bancària que havia convertit el
projecte d’un banc fort per a un país fort, en una veritable estafa als milers
de petits inversors que havien adquirit accions del banc no tan sols per una
rendibilitat , ans també sota la promesa empírica d’un futur de país, que per
el vist va ser magnífic per els empresaris que se’n van aprofitar i ruïnós per
la gent del poble que hi havia confiat.
Segueixo pensant que el cas Banesto
( Mario Conde) i el cas Catalana (Jordi Pujol) son dos casos parells amb
actuacions judicials ben diferents , resoltes sempre a favor de l’interès polític estatal del
moment, i que en certa manera el cas de les accions de Banca Catalana es podria
considerar com el cas “preferents” de finals del segle passat , amb l’afegitó ,
això sí, de la vesant de país.
Tots aquests vímets m’han permès
teixir una imatge de Pujol com un veritable polític d’estat, amb idees ben
clares de quins son els camins i com cal fer-ne el recorregut , que ha tingut a
Catalunya en el cap i el cor, però que a permès al seu costat disbauxes de tota
mena , aprofitaments diversos, corrupció variada , sempre i quan aquesta fos el
suficient dissimulada com per no afectar a la visualitat del país, el famós , i
ara ridícul, oasi català.
Però ha estat tan gran el poder
personal i el del partit que la confusió del públic i privat s’ha diluït del
tot, com quedava clar en la ja famosa frase de Marta Ferrusola en perdre el
poder davant el primer tripartit quan va exclamar: “Ens han fet fora de casa”.
Una corrupció generalitzada que ha esclatat per la més propera , la de l’entorn
familiar , que estic segur ha estat ben abonada per la mestressa en el
convenciment de que el país havia de compensar i “pagar” els serveis polítics
de la família. Només faltaria.
Certament que tinc més anècdotes.
On van passar la nit del 23F alguns fills de Jordi Pujol?. On es va fer la
reunió de CiU (amb Pujol i no amb Mas) amb Carod en la que Esquerra va donar
les definitives carbasses a Convergència?. O.... . Quantes històries podrien explicar les parets
del pis del carrer Avenir.
Per això mai he estat pujolista ,
ans el contrari , però ara no seré avantatgista. Crec que el seu fer d’auto
immolació ha estat un fer de defensa paternal per salvar els fills. Un posar a
la família per davant del país. Un fer però que no sé si mereix el perdó o no,
però que no mereix l’oblit i que hauria d’anar acompanyat ( que òbviament no
serà així) d’una auto immolació parella de tots aquells que han actuat igual i
en convivència.
Evidentment que no tinc idea del
tempus de la història. A tots ens agradaria saber per que ara i no abans o
després, o mai. M’estic afartant de llegir articles d’aquí i d’allà i és
difícil esbrinar el per que de tot plegat, i encara m’és més difícil imaginar
com influirà en tot el procés sobiranista , encara que personalment crec que és
altament perjudicial. Però el que comença a ser apassionant és veure les
reaccions més properes.
Veure a Mas parlant de tema privat
i personal, tot deslligant al partit és ridícul i de fill desagraït. ( I que
vigili Mas que ja fa massa que el dossier remena ). Lo de Josep Rull és de
paripé total , demostrant el poc nivell que té per el nou càrrec que ocupa, i
el ridícul d’Esquerra no acceptant una investigació sols es superat per el PP
que demana aquesta investigació però ni es presenta quan a qui toquen el crostó
és a ells.
És tan obvi que el cop és tan fort
que cal una mica de temps per reaccionar i intentar recuperar consciència. I és
que Jordi Pujol era un mite absolut. Bé , potser no tant. Per el protagonista
de la cançó del Catarres i per a un mateix , era i és un trauma encara no
superat Encara que potser puc estar en el camí de fer-ho, dons serà difícil que
Pujol pugui tornar a fer el paper de màrtir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada