Avui aquest capvespre a l'Ateneu de la Fundació Iluro s’ha inaugurat l’edició 2014 de l’exposició
col·lectiva Sant Lluc.
Vaig començar el meu caminar com a crític en el sant Lluc de
1975. Aquesta és doncs la meva 40 temporada com a crític i el meu 39 “Sant Lluc”
dons en una temporada no es celebrà. He de dir per començar que m’ha costat molt trobar en
la memòria alguna Sant Lluc de menor qualitat.
La temàtica per un costat , i molt especialment la “barra
lliure” marcada en l’organització ha produït tres circumstàncies.
Per un costat la de ja per se escassa presència d’artistes de nivell s’ha accentuat. La manca de filtre de selecció ha augmentat fins el paroxisme la presència d’obres que de cap de les maners haurien d’estar exposades en qualsevol acte en el que apareix la paraula art, essent indignes de ser qualificades com artístiques i no haurien de tenir protagonisme en qualsevol acte en el que , a priori , es vol servir a l’art.
I la tercera , com si d’un efecte colateral es tractés, artistes d’una certa dignitat han presentat del més fluix de la seva trajectòria , tacant la seva respectabilitat i acabant d’enfonsar la col·lectiva.
Per un costat la de ja per se escassa presència d’artistes de nivell s’ha accentuat. La manca de filtre de selecció ha augmentat fins el paroxisme la presència d’obres que de cap de les maners haurien d’estar exposades en qualsevol acte en el que apareix la paraula art, essent indignes de ser qualificades com artístiques i no haurien de tenir protagonisme en qualsevol acte en el que , a priori , es vol servir a l’art.
I la tercera , com si d’un efecte colateral es tractés, artistes d’una certa dignitat han presentat del més fluix de la seva trajectòria , tacant la seva respectabilitat i acabant d’enfonsar la col·lectiva.
Si no tingués coneixement de que no és així, pensaria que la
gent del sant Lluc , incapaç de prendre una decisió seriosa i professional apostant
per la qualitat, havia decidit matar la col·lectiva i res millor que fer-ho
mitjançant una mostra impresentable, veritable insult a l’art i que esdevé
vergonya del nivell artístic de la ciutat per el misèrrim de la mateixa.
I és que posats a posar un títol que defineixi la mostra res
millor que el de Harakiri. Sols en aquets concepte es pot entendre una
exposició que esdevé un veritable perill per a la salubritat del concepte
artístic i que el bon afeccionat hauria d’obviar sota pena de poder patir danys
en els conceptes plàstics difícilment reversibles.
Si en art , com en salut, fos possible aïllar un espai per
evitar la propagació del mal, és obvi que caldria aïllar l’exposició. Un mostra
que si de veritat els hi agrada l’art , haurien d’evitar en el possible. El que és de lamentar per l'escassa dotzena de peces que es poden salvar d'aquesta veritable hecatombe artística.
Impresentable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada