No sé per que , desconfiat potser
que és un amb les accions de la Cultura municipal, cada vegada que em salta a
la vista el MAC o una de les seves accions, de forma simultània se m’activa el
record de les tant famoses black card d’una entitat creditícia. I ho fa per
dues raons fonamentals per l’opacitat i per la disponibilitat monetària.
Per què , que és el MAC i qui i com
es manega?. Fora de la definició teòrica en relació a l’art contemporani , de
que qui mana és qui ho mana tot en l’art oficial sense que ni un bri d’herba es
mogui si per ella no ha estat ordenat i de que hi ha “peles” per fer coses ,
crec que fora dels de la corda ningú en
sap res , i entre els que no en saben res està tot el gruix de l’art local
, especialment el plàstic.
La meva experiència amb el MAC no
va deixar de ser si més no estimulant. Esperonat per el propi alcalde vaig
presentar el projecte de “Tempus fugit” a realitzar amb 24 artistes . una
reflexió del pas del temps en l’art , és a dir ben contemporània. Al cap d’uns
deu dies rebia resposta en que simplement se m’indicava que el projecte no s’adeia
al MAC, sense cap mena de comentari complementari. El mail no anava signat per
ningú. I dintre de tot vaig tenir sort doncs vaig tenir resposta . Conec algun
artista que encara l’està esperant.
El dia que es presentà el MAC en
societat en aquella memorable festa a Can Marfà, vaig escriure en aquest mateix
bloc un post que podeu recuperar aquí. En ell feia un seguit de preguntes de
manera pública de les que evidentment no he obtingut cap resposta. Com que la
transparència és obligada arreu però en la gestió municipal encara més, avui
les repeteixo per a veure si hi ha més sort.
Eren / son aquestes:
De quins diners es disposa?.
La direcció de Gisel Noè a on i per qui ha estat aprovada?. Quina és la
durada de la mateixa i sota quin control reglamentari es troba?
De quina manera i per qui s’avaluen les propostes presentades al MAC?. Si a
més de la direcció hi ha altres membres , com han estat escollits i per qui, i
per qui han estat ratificats com a persones neutrals i competents per exercitat
aquesta tasca?.
Quin és l’inventari tècnic de que disposa el MAC que , com a mínim hauria
de ser el que disposava Can Xalant?.
On es troben aquests elements , que s’ha de fer per sol·licitar el seu ús i
quins son els preus públics per el mateix ?.
Qui ha atorgat el poder al MAC per fer que les seves activitats tinguin
posició de privilegi damunt qualsevol altre activitat artística, en els espais
públics de la ciutat com son Can Palauet ( vedat a la plàstica) i ca l’Arenas
(vedat als artistes plàstics actual però no als contemporanis )?.
I passat ja un temps haurem
d’afegir, a qui ret comptes i en quin
lloc poden ser examinats ?.
Com veuen , total opacitat però amb
diners que casualment sempre van a para als mateixos. Veure els llistats d’afavorits
per Can Xalant i veure ara els del MAC és la demostració més fefaent de l’existència
d’uns privilegis personals que no poden ser explicats per motius artístics i
que sols tenen raó i causa en l’amiguisme personal i l’afinitat conceptual,
elements ambdós que no poden ser llei en un estament públic.
Per això la meva simbiosi mental
amb les famoses black card. I pensant-ho be “MAC BLACK CARD” podria quedar
perfecte com a títol d’una exposició per ells produïda. Contemporània segur que
ho seria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada