Aquest divendres vaig anar a visitar “Josep Tenas i el mar”
aquesta exposició de caire semi antològic que de manera itinerant es va
passejant per arreu per recordar a l’artista canetenc i que ara s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró.
Ja fa dies que es va inaugurar però jo volia fer la visita
en silenci , en la solitud, com la que
acostuma a dominar les sales artístiques de Mataró quan ja fa uns dies que s’ha
inaugurat l’exposició. Era així ja que no era l’obra la que em cridava a
visitar-la. Conec prou bé el fer de Tenas i em dona molt més encanteri la seva
façana expressionista i essencialment informalista que no pas aquesta vesant en
aparença més senzilla com és el mar , encara que en aquesta exposició, i cal
felicitar-se, hi ha unes poques obres més enllaçades amb aquest art interior
que no pas en l’anecdòtica del mar i el seu cercle.
Soc del que crec que els veritables artistes , i repeteixo
el mot artistes que no pas pintors, deixen un bocí de la seva ànima, esperit, o
com vulgue-ho dir-li, en totes i cadascuna de les seves obres. Un esperit que
és el que serveix de nucli unitiu i evolutiu en la seva carrera i que després
de la seva mort ens permet asseverar allò tan tòpic però alhora cert de que l’artista
roman entre nosaltres a través de les seves obres. I era allà, en la permanència , on volia
retrobar-lo en la quietud i el silenci.
Vaig conèixer a Josep Tenas en motiu d’una exposició que
realitzà a la galeria Tertre. Havia retornat de Suïssa i mitjançant Concha
Ibánez que si no vaig errada era parenta seva, va aconseguir que en Nico li fes
un espai en la programació. Va ser aquella una exposició bigarrada en la que confluïen
en batibull tota l’amplitud i dispersió, que era molta, del treball de l’artista.
La crítica no va ser bona i en ella vaig incidir en la
necessitat de depuració. Deia que l’edat i la trajectòria del creador obligava
ja a una depuració de conceptes i l’establiment d’un cert discurs creatiu que
per el presentat no es veia per cap cantó.
Tenas es va enfadar molt, va escriure cartes al director, va
exigir la retirada de la crítica i finalment va mantenir amb mi una llarga
trucada telefònica de to aïrat i violent en el que em va dir de tot menys
bonic. Mai he tingut una conversa tan insultant com aquella. Evidentment no hi
va haver cap rectificació i en Nico, molt enfadat ja que estava d’acord amb el
que es deia a la crítica, va estar a punt de despenjar l’exposició.
Va passar el temps i no vaig tenir cap altre contacte amb
Tenas fins uns anys després. El “Taller d’Art” que es trobava al carrer Gravina
i estava dirigit per Nona Boadas va organitzar una visita a Madrid per visitar
Arco i el Prado i em va convidar per que jo en fes la visita comentada. El
viatge era obert a tothom i en el dia de la reunió prèvia la meva sorpresa va ser
majúscula quan em trobo que entre els viatgers hi era Josep Tenas amb família i
amics. Ja l’hem cagada, vaig pensar.
Hi va haver la visita lliure a Arco i l’endemà varem visitar
el Prado centrant-nos en El Bosco, Ribera, Zurbarán , Meléndez, Velázquez i
Goya. En vaig sortir content d’aquella visita. Molta atenció del grup que va
anar engreixant-se amb visitants generals que en sentir les explicacions ( per
raó d’alguns alumnes es va fer la visita en castellà) anava afegint-se a la
cua.
En acabar la visita i quan ja ens disposàvem a anar a dinar
de manera lliure , se m’acostà Josep Tenas i em va felicitar de manera més que
efusiva. Davant la meva sorpresa em va omplir d’elogis tot dient-me que aquell
matí havia recuperat al Bosco i havia vist a Velázquez d’altre manera, i... Que
havia estat una veritable lliçó d’art i que potser tenia alguna part de la raó
en la crítica que havia fet anys abans.
Van passar uns mesos sense contacte fins que vaig coincidir
amb ell a mitja Rambla de Mataró. Els saludes de ritual. A on vas, jo a
treballar, a doncs jo a emmarcar aquest gravat i em senyalà una carpeta que
portava. És un gravat que m’agrada molt i no vull que es faci malbé. De cop i
volta em mirà i va dir: Ho he pensat millor , aquest gravat és per tu. El
mereixes. I me’l va regalar. No vaig tornar a coincidir amb ell i al poc temps
moria.
Per això la meva visita a l’exposició, per dir-li que aquell
gravat , magnífic per cert, segueix essent una de les meves peces favorites i
sempre que el miro em ve al cap la lliçó d’humanisme i personalitat que em va
donar , en capgirar i positivitzar tota una relació.
Divendres en silenci varem parlar i vaig sentir el seu
somriure quan sortia de la sala.
Una exposició que per cert us recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada