GEO-GRAPHIES
Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà
de Josep Mª Codina. Al Capgròs teníem intenció de fer cada temporada alguna
exposició donant oportunitat a gent jove i vàrem contactar amb l’amic Josep Mª
per si hi havia algun alumne seu al que veies possibilitats. Ens va presentar
els treballs de l’il·lustradora Esther Carbonell i el de Pol Peiró i ràpidament
varem tenir clara que mereixien una exposició. Una exposició que es va
realitzar amb la gran sorpresa en el moment de la veritat, ja que mentre havíem
seleccionat a un Peiró figuratiu, ens arribava un Pol Peiró abstracte però amb
una qualitat ben remarcable, i més encara amb la seva joventut.
De llavors en ara he seguit
fidelment la seva trajectòria que respon fil per randa al títol d’aquest post.
I és així ja que mantenint encara la seva dualitat creativa entre figuració i
abstracció , com ha anat demostrant amb el seguit d’apunts de caire polític en
els que ha treballat en aquests darrers mesos,
el cert és que el seu aspecte creatiu més íntim i intern segueix essent
aquesta abstracció complexa i bigarrada que ha presentat en aquestes les seves “geo-grafies”.
Progressa adequadament ja que cau
en errades importants ( aquest desig d’omplir tota l’obra de signes i
sensacions aconseguint enfarfegaments mancats de llibertat i aire) però alhora
s’aixeca amb detalls puntuals que ens demostren la seva capacitat i
intel·ligència creativa. Ara mateix per ex, en la mateixa Moldumat i en el
conjunt de la col·lecció de la galeria hi ha una peça de gran format del millor
que li he vist i en la que demostra la seva capacitat i potència.
Però quan un és jove, i per tant
hiper actiu en tot el que de sentiments es tracta, és molt difícil entendre
que l’art encara que es mou per impulsos és sempre fruit de la reflexió. I més
encara si d’abstracció és del que parlem. Si la figuració és fruit d’un impuls
exterior plasmat amb el rerefons de la realitat , l’abstracció és a la inversa.
És la plasmació exterior d’un sentiment absolutament interior i interioritzat.
Una diferencia que obliga a la meditació, a la reflexió, a deixar madurar el
pensament amb l’adequat pas del temps. Un tempo creatiu que massa vegades Pol
Peiró no manté.
Però aquests pecats no tan sols son
lògics ans he de dir que son obligats. Fregadís encara amb la vintena d’edat,
Pol Peiró té una ànima encara poc copejada però alhora amb un desig de
sinceritat absoluta en la recerca d’explicar i explicar-se davant del públic. D’aquí
aquesta frenètica creativitat que mica en mica anirà minvat, i fins i tot es
probable que en algun moment, i obrint un parèntesi, acabi assecant-se
temporalment.
Per això mantenim del tot la confiança
en el seu fer. De poder un hauria convertit tota l’exposició en un mix de
petits detalls extrets de totes i cadascuna de les seves obres. Uns detalls de
gran qualitat que ara resten amagats en la “palla” que afegeix al treball i que
caldrà anar desbrossant per descobrir dintre d’uns anys a l’artista que
clarament s’intueix ja ara.
Per això la qualificació és
obligada. Progressa adequadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada