L’ALTRE CARA (OCULTA) D’OCTAVI COMERÓN.

Un dels moments claus de tot creador és el moment de decidir el títol de la seva obra. Envejo seriosament als artistes no figuratius que moltes vegades es conformen amb “Composició” tot seguit d’un ordinal romà i no s’han de trencar el cap. I és que el títol d’un treball engloba en si mateix tot l’esperit de l’obra concentrat en aquella paraula o frase. El títol, a més a més, s’escriu sols en relació al receptor com si fos la pista o senyal amb la que pot començar a esbrinar aquell fet creatiu que un va a descobrir.

Difícil era avui la tria. El fàcil a bon segur era quedar-se en aquesta “Inquietud íntima” genèrica de la mostra però un ha volgut anar més enllà i s’ha quedat amb el tòpic de “l’altre cara”  tot sabent que era trampós  però alhora del tot entenedor per el visitant de l’exposició. I dic trampós ja que els creadors en el fons no tenen altre cara. Com molt bé ho diu Lluís José Comerón ( el seu pare) en la presentació:

 "En art tot és biografia ja que tota obra artística és l'exteriorització d'una inquietud íntima de l'autor, de la seva manera de sentir i de pensar, en un moment determinat de la seva vida; de l'encuny d'una moneda en la què s'hi fonen tots els pòsits d'esperances i neguits, de reflexions i deliris, de l'artista. Una mena de radiografia que, a la vegada que ens mostra com l'artista veu i entén - o no - el món que l'envolta, també ens permet escrutar i entendre - o no - el seu món interior”.

Però no hi ha trampa en dir “oculta” ja que Octavi Comerón, a bon segur l’artista contemporani més important de les nostres contrades, va anar redirigint el seu pensament plàstic que el motivà a estudiar Belles Arts, vers un pensament que obligat és qualificar de filosòfic, amb el que va saber bastir un entramat ideològic de densa profunditat que mantenia en quasi tots els casos, això sí, la cirereta final d’un detall essencialment visual.

L’any passat Can Palauet va acollir una veritable antològica de la seva trajectòria amb el seu “Contracte comú” com a pilar ,  tal i com ho és, de la seva ideologia creativa . Una exposició que ens va permetre esbrinar de manera ben intensa la seva línia de pensament i creació. Però lamentablement la faceta plàstica de Comerón esdevenia inexistent.  (Mai entendre aquesta aversió a mostrar la cara plàstica dels artistes contemporanis per part de certs ideòlegs visuals, teoria de la que Cultura de Mataró n’és la més fervent seguidora, com si l’ús plàstica fos una traïció a uns principis dogmàtics irrenunciables. Absurd).

Ara la família d’Octavi Comerón , que malauradament ens va deixar fa tres anys quan encara era massa aviat i ni havia assolit la cinquantena, ha volgut mostrar aquesta façana amagada, aquesta cara oculta , que ens mostra a un artitsa exuberant en la potència juvenil i filosòfic en la seva maduresa ideològica.

Veure la figura gegantina (183 x 183 cm) que presideix la sala i saber que va ser una de les seves primeres obres permeten entendre perfectament la seva tria acadèmica per Belles Arts. Encara que evidentment i davant d’un estudi detallat l’obra presenta mancances i desequilibris, la mirada general és majestàtica i espectacular i permet copsar un creador d’alta intensitat de pensament i una gran gestualitat en la translació visual i a qui no fa por moltes coses com ho mostra un potent agosarament però alhora altament equilibrat.

Igual atenció , i amb menys espectacularitat però superior qualitat, ens trobem amb una abstracció matèrica , molt del moment, gràvida i densa que estructura ja un ideari de depassar les formalitats acadèmiques i modals.

Peça que ve acompanyada d’unes altres de caire abstractiu, molt més íntimes i poètiques que serveixen per desembocar en les obres de maduresa fàcilment definibles com a visions plàstiques de la seva filosofia personal, en aquest concepte de l’artista i el seu treball, en aquest pensament social, polític i intensament revolucionari en relació al creador, l’obra , el negoci de l’art i les seves repercussions. Un concepte revolucionari plasmat mitjançant la contradicció del classicisme d’una figura d’un obrer d’esquenes , i de la força de la camisa d’un treballador que crema amb un foc quasi amagat. Lectures potents davant unes pintures que emergeixen colpidores en el contrast de la teòrica asèpsia de la seva formalitat.

Una exposició , aquesta “Inquietud íntima” , que permet a la família presentar aquells treballs més íntims i personals que ara , en sortir a la llum , ens donen ocasió a tancar la polièdrica mirada d’aquest artista filòsof o filòsof artista , com preferiu, que assolí merescut respecte i admiració per el seu desenvolupament teòric i que ara ens demostra hauria pogut assolir-lo també per la seva capacitat plàstica.

Una exposició imprescindible per conèixer millor la complexitat d’aquest gran creador.