EL PODER DE LES PETITES COSES

Si no vaig errat, i amb això de l’edat ja em comença a fallar la memòria, va ser el capità Enciam, el primer super heroi del concepte ecològic reciclador, qui impulsava a les joves generacions a realitzar petits gests per impulsar la milloria del planeta en base i fonament del poder que tenen les petites coses.

Artísticament parlant està ben clar que a tots els afeccionats se’ns fa la boca aigua davant certes exposicions, certes programacions. Hi ha noms que ens fan salivar i qui més qui menys somia en un seguit d’exposicions que desitjaria visitar si la butxaca li fos propicia ja que , com hem dit moltes vegades , el nostre país precisament no és molt procliu a un alt nivell en les seves manifestacions.

Però està clar també que al costat d’aquest gran Art, d’aquest art espectacle si és que el voleu definir així, li cal el contrast de la potenciació de l’art petit, del quotidià, d’aquell art que depassant el concepte d’afeccionat, es mou en els llindars d’un professionalisme més de desig que no pas monetari.

És allà on cal remarcar els esforços de molts per potenciar aquesta llavor de l’art, esperonar a l’afecció i estimular al pas endavant, en aquest concepte del Capità Enciam de que els petits canvis son poderosos.

En aquest concepte del poder de les coses petites tenim i hem tingut en aquests dies a Mataró tres exemples poderosos que cal remarcar i recolzar, com ho son: El segon premi de Pintura de la galeria Lolet Comas, la mostra de Punts de Llibre de la Sant Lluc i l’exposició del Capgròs en que hi ha un maridatge magnífic entre comerç, poesia i plàstica.

La gent de Moldumat Art se l’ha tornat a jugar i va llençar la convocatòria al segon premi de pintura amb un resultat prou escaient en participació, una vuitantena de peces presentades , i amb un petit pom de peces prou interessants que va fer ben difícil tasca del jurat amb el resultat final de Jordi Santamaria com a guanyador i els noms d’Antoni Martí, Pol Peiró i Mònica Vilert com accèssits.

Un concurs modest, senzill, però altament esperonador per a molts artistes a qui serveix en alguns casos com a primera porta per a presentar en públic el seu fer, i per altres ja més reconeguts , un esperó en la lluita entre confrares del mateix nivell, per a demostrar les seves aspiracions, progressos i resultats.

Un projecte que cal aplaudir, amb el que cal col·laborar, i al que cal desitjar llarga vida. I fins i to vull dir que cal desitjar que li apareguin “rivals”. Tot seria indicatiu del bullir d’un segment de l’art , moltes vegades humil, en el que existeix sorpreses i qualitat més que positives, que precisen de fets com aquest per donar-se a conèixer i mostrar el seu bon fer.

Altre mostra ben recomanable és la de punts de llibre organitzada per l’Associació Sant Lluc que ja ha esdevingut un clàssic, amb una edició, l’actual, amb 54 artistes participants. Els punts de llibre son se’ns dubte un magnífic exercici de síntesi creativa, ja que exigeix mantenir alhora el concepte creatiu de l’autor però realitzant-lo mitjançant una considerable reducció de mides i limitant-se al format rectangular d’habitud.

Un repte al que de fa anys es llencen agosarats els autors amb uns resultats generalment més que acceptables i amb alguns resultats de qualitat que cal remarcar. Unes distincions que no farem en aquest cas ja que mostres corals com aquesta precisen d’un anàlisi global i no pas pormenoritzat, però si que incidirem ja que és de justícia, en la recomanació de la visita en el segur que hom hi trobarà la peça escaient als seus conceptes  estètics més preuats.

Sota el títol de “Poesia al carrer” , l’espai capgròs presenta una mostra d’aquelles que semblen intranscendents i que son el reflex de la realitat quotidiana i del desig d’interacció entre dos conceptes creatius tan potents com son la poesia i la plàstica , lligats i conxorxats en la defensa del comerç , essencialment de proximitat.

De la poètica mà de Lola Casas i l’hàbil mà pictòrica de Ramon Llinés, l’espai capgròs aplega el conjunt de pecs que han servit per honorar i adornar un bon gruix de les botigues de l’Unió de Botiguers , en aquest apropament entre comerç i cultura que tan desitjós i desitjable és sempre.

Tres petites apostes, tres passes sense càrrega de profunditat, tres juguesques en les que cal incidir. Tres somriures que demostren el gran poder de les coses que tantes vegades considerem petites però que en realitat no ho son tant.