Encara que el concepte de
mestissatge s’empra habitualment com a
la fusió de dues cultures diferents, crec que en aquest cas s’escau
perfectament ja que ambdós practiquen l’abstracció amb el que comporta de
mirada interior, i a més a més tenen com a clau de la seva comunicació el fet
del color, que per tant és intern i intensament viscut. Però el color és un
element que es genera des dels
començaments i s’adquireix de l’entorn. Ambdós artistes provenen de terres fredes,
grises i en certa manera foscoses (Aquisgrà
i Bergamo) i ha estat en el contrast amb la llum tan especial d’aquest
mediterrani tan nostre que s’ha gestat una modificació potent que ha
abrillantat la mirada i ha reubicat la gama cromàtica per convertir-la en càlida
i acollidora
Elisa Schaar omple a vessar , jo diria que com mai, l’espai capgròs, amb un acúmul d’obra ( en sobra més de la meitat) que la perjudica clarament. Una acurada selecció, i més tenint en comte que tota l’obra presentada es mou en la mateixa estilística hauria fet brillar algunes obres remarcables que marquen un camí positiu, alhora que hauria esborrat certs treballs anteriors que es perden , rebaixant l’interès del conjunt.
Schaar practica una abstracció
cromàtica que té en el seu component líric
el punt fort. Un component que es fonamenta en la ductilitat de l’acrílic i en
el fet de l’ús d’espàtules o paletes que li permeten donar aquest vol del que
parla en el títol ( Huellas volátiles) però que a vegades cau en l’accent i
llavors l’obra s’esmuny en un decorativisme de poca potència.
Per això el millor de tot el
presentat està en les obres més compactes, més dures en el concepte i la creació,
com ho son quatre peces conjugades amb blaus d’una complexitat creativa ben
resolta i que generen dinamisme i intenció. Obres que marquen un camí a seguir
que forçosament ha d’anar acompanyat de la paulatina supresió dels seus
treballs més elementals i que fracassen per la seva dooçor , i intentant èsser
subtils, és queden en la rima pictòrica fàcil en al que manca de vibració
creativa és evident.
Exposició doncs que
hauria de marcar una frontera en el treball de Scharr. Per un cantó entendre el
que és una exposició , el que vol dir presentar el nombre just i acurat d’obres
per a tal d’explicar una història , i per l’altre entendre que quan exerceix la
força, quan la seva obra és més potent és justament quan la seva sensibilitat
surt més a l’aire i captiva a l’espectador.
Mario Ghislandi presenta a Can
Caralt de Llavaneres una retrospectiva que aplega el seu caminar en aquests
seixanta anys de vida creativa. D’aquí que la mostra aculli des de les seves
obres figuratives iniciàtiques , passant per el seu pas per l’abstracció
eapaialista o còsmica, fins arribar a aquesta abstracció que jo qualificaria
com “musical” en al que està treballant des de fa anys.
Color, gest i ritme son els tres
eixos fonamentals de la pintura de Ghislandi. Uns elements però que usa de
manera superlativa com si cada obra fos un veritable big-bang. Coincident amb
Klee ( un dels seus ídols) en que el color i ell son un,que per això és pintor,
i amb un aire kandinskià amb qui coincideix en el ritme gestual d les seves
obres, entenent que el color és el fruit de la necessitat interior de l’artista
, Ghislandi, aquest italià callat i reservat que després de quasi vint anys al
nostre país, manté dificultats idiomàtiques i que conserva el dialecte
bergamasc molt present en al seva vida habitual,es baralla amb els conceptes i
amb si mateix per generar uns treballs densos, plens d’iconografies que
estableixen uns diàlegs especials amb l’espectador a imatge d’una complexa simfonia musical de
caire coral.
Ghislandi i Schaar dos abstractes
en les cares oposades , una en la suavitat , l’altre en la disbauxa, però
ambdós esclaus del color, que per ells és fruit d’un cert mestissatge entre la
seva arrel central apaivgada i la força del mediterrani que els acarona cada
dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada