MARIO PASQUALOTTO. EL NOM DE DEU ÉS FEMENÍ

L’artista Mario Pasqualotto , de qui els més vells afeccionats recordem la seva presencia a la ciutat exposant a finals dels setanta a la galería l’Abast, per un llavors  important focus expositor d’artistes d’aquells que ara en diuen emergents , és d’aquells autors que enten perfectament que una exposició no és arrenglerar d’una manera més o menys estètica un seguit d’obres amb més o menys lligam creatiu i sí que en canvi és precís establir un compendi global, escenogràfic quasi, per enfortir el missatge de les mateixes, entenen que a voltes no n’hi ha prou amb la força del visual.

Així Pasqualotto ha transformat l’espai expositiu de la sala d’Aparelladors, atenuant al màxim la il·luminació i jugant perfectament amb el sempre complex vermell dominant de la sala, en una mena de capella mística en la que el visitant percep de manera molt més intensa  el sentit filosòfic i vital de la pintura de l’artista.  Un recurs ben realitzat al que si s’afegís un fons musical transportaria amb facilitat a l’espectador a un Nirvana comunicatiu.

Pasqualotto segueix amb el seu ja perenne diàleg amb la vida, la mort, el pas del temps i ho segueix fent amb una diversitat de materials que si en moltes ocasions  s’estableixen en un concepte d’art pòvera ,en aquesta ocasió retorna als conceptes fonamentals de la plàstica amb diversitat de mixtures predirigides al seu objectiu de transmissió.

Comença la mostra amb dues peces  poderoses, en materials i intencions. Dos bronzes amb pols d’or que ens presenten dos torses en la seva potència marcant un cert sentit de fortalesa i de vida, que li serveixen de contrapunt als apunts de fragilitat i espiritualitat que expressa en la resta d’obres presentades

Per un costat tenim una sèrie de “cors” envermellits, establerts en unes crisàlides fràgils, ,mantingudes en uns estructures de filats que semblen sostenir-les ,remarcant implicitament al fragilitat del ser, aguantada la vida per uns fils que en qualsevol moment poden trencar-se  marcant al fi de tot.

Al seu costat apareixen uns cors i una obra del tot ennegrida en un sentit de dolor,  final i fatalitat. Reflexió en l’enduriment de la sensibilitat.

Finalment cinc peces de mida important en la que s’estableix una reflexió de l’espiritualitat , sempre llastrada per unes plomades que impedeixen l’elevació i aferman el sentit terrenal de l’home.

Complementa la mostra un parell de “vidrieres” il·luminades que reforcen el caràcter de l’escenografia mística creada per l'autor.

 Una mostra en al que l’artista a més de donar imatge clara de la seva sapiència constructiva de l’espai i de les intencions amb el suport d’un domini tècnic aclaparadora avinent la seva permanent reflexió en el camp de la pròpia investigació de deconstruir els objectes per recrearlos en un sentit i una intencionalitat ben diferent, alhora que manté l’habitual lectura en la dicotomía humana cos /esperit , vida /,mort, fortalesa / debilitat. 

Tot en una magnífica exposició d’obligada i ben recomanable visita.

(Les imatges estan extretes del blog de la Sant Lluc)