La Destil·leriasegueix esent una veritable alenada d’aire
fresc en l’ambient expositiu de la ciutat , essent la darrera glopada l’exposició
de l’artista alemany , resident a Barcelona de fa més de vint anys, Gabriel
Schmitz.
Si del que es tracta
és d’encasellar als artistes en una tendència determinada per a tal de
facilitar el seu enteniment global, queda clar que per a uns Schmitz és exemple
clar de la nova figuració, mentre que per d’altres , com un mateix,
l’encaixarem en el camp de l’expressionisme figuratiu., en el sentit de que la
seva figuració va més enllà de la simple aparença i en certa manera és
simplement esquer o excusa per aprofundir en una visió més humanística, ja que
mitjançant ella ens parla de l’home d’avui amb la seva solitud, les seves pors
i per que no dir-ho el, els seus anhels.
Schmitz, exquisit dominador tècnic , en especial en el camp
del dibuix, gesta mitjançant la potència , el gest i el ritme, unes figures que
van molt més enllà del que aparenten. En totes i cadascuna de les seves obres
hi ha l’espurna en forma de detall intencionadament potenciat que ens parlen de
l’interior del protagonista que s’intueix
és el propi artista que es despulla mitjançant les seves imatges de mirall
interior.
Schmitz presenta a la Destil·leria una potent mostra d’una
quinzena de peces, distribuïdes en dos espais i dues tècniques( oli i carbonet
sobre paper). No tenim dubtes que el concentrat de l’artista es troba en
l’espai interior en el que un seguit de dibuixos mostren el sentir creatiu de l’artista. Intuïtiu, ràpid, gestual i
rítmic, Schmitz no precisa d’amagatalls i disfresses per expressar el que sent
i vol. Amb intencionalitat i puresa ens
mostra la seva gran qualitat. Generant el misteri que precisa cada obra i que
obliga a una resposta també ràpida i intuïtiva per part de l’espectador.
L’espai principal, dedicat essencialment a l’oli, en canvi
ens ofereix a un creador que volgudament ha disminuït al potencia del seu
treball. La pèrdua de la immediatesa, la cocció més lenta de la tècnica a
l’oli, fa suavitzar el seu treball, encara que intenti solventar-ho amb una
pinzellada dura i un cert esquematisme volumètric .
Sigui com sigui Schmitz ens ofereix una mirada personal en
la que ens converteix en protagonista dels seus treballs,en uns dansants més, per més que poc
tinguem a veure amb els mateixos. I és
així ja que el seu expressionisme personal ens és en certa manera comú, ja que
ens sentim partícips del les sensacions i emocions que viuen i senten els seus
protagonistes.
Gabiril Schmitz un artista que explicant, a l’home
s’interroga i ens interroga sota l’eterna incògnita de la pròpia personalitat,
d’aquest que som i a on anem, vigent plenament en una exposició que no dubto en
recomanar.
Les imatges han estat extretes de la pròpia xarxa social de La destil·leria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada