L’espai capgròs es presenta aquest més ple a vessar de
càntirs, ja que aquesta és l’aposta creativa que presenta l’argentoní Josep Mª
Jara per la seva presentació formal en
un espai de la capital comarcal.
Una exposició que abans d’entrar en l’anàlisi detallat de la
mateixa ha de quedar ben clar que queda marcada i limitada per l’excés d’obra
presentada, que depassa en molt el màxim aconsellable. Un excés, -hem de pensar
que parlem d’una quarantena de peces-, que perjudica en molt el conjunt exposat
i que converteix en fluixa i inacceptable una exposició que per la vàlua
d’alguns dels seus treballs mereixeria una millor atenció.
Jara presenta els eu fer englobat en tres àrees: càntirs
escultòrics, càntirs d’homenatge i càntirs pictòrics.
Els primers sons ens dubte el millor de l’exposat. Ben
desenvolupats en el concepte i la realització, aquests càntirs treballats amb
filferro i amb l’afegitó interior de diversos materials, pedres, svarowskis...,
assoleixen potència i alhora tenen un aire eteri que els hi dona cos i
volatilitat. L’afegitó del color, en especial en el cas del treballat amb
filferro blau, ofereix un contrapunt jovenívol que s’agraeix i que constata
l’encert del treball. Ara , i com a reflexió, seria convenient fer un pas
endavant i en comptes de reinterpretar peces tradicionals potser ha arribat
l’hora de la creació personal en el que pertoca a formes noves i innovadores.
Finalment ens trobem amb els càntirs pictòrics, un abundant
conjunt de peces que es limita a tan
sols tres peces positivament avaluables, que son els tres treballs de més mida que es troben en l’espai del sobre escala. La resta millor
abandonar-los en el calaix de l’oblit.
És en aquestes tres peces on hi ha idea, capacitat
constructiva , desig d’anar més enllà. Hi ha l’espurna de misteri que precisa
tota obra d’art. I encara que hi ha alguns evidents defectes , centrats com en
tota la mostra en l’excés, s’endevina un camí en el que caldrà treballar,
avançar i prosperar. Aquest haurà de ser el camí evolutiu del creador.
En resum, i com compendi global. Un treball que pot ser ben
positiu si s’elimina l’excès i es concentra en trobar l’esència nítida. Una
idea, una obra, no un garbuix d’idees
per a un sol treball. I per trobar l’esència cal depurar tot allò que distreu
massa. Pedretes, vidrets i brillantors quan s’escaigui i no com a norma i con a símbol de valor.
Depurar , depurar i depurar aquest és el camí que cal emprar
si es vol seguir endavant en el món de l’art.
Quan Josep M. Jara tanqui aquesta exposició, moment obligat
del balanç, haurà d’entendre moltes coses, la primera d’ella que ha de pujar el
seu nivell d’autocrítica i autoexigència, que no s’ha d’enganyar a si mateix i
ha de ser en el propi estudi quan elimini tots aquells treballs que no superen
un mínim exigible. I la línia del mínim de l’ha de marcar ell mateix.
Ha d’entendre també que cal despullar l’obra de tot el
superflu, que l’espectador no s’enlluerna per pedres de colors, swavarowskis i
demes punyetetes. Que no es pot carregar cada obra amb un miler de símbols .
Que poc i breu no deixa de ser el millor. Amb aquets vímets , o filferros, el
futur canta millor i ell disposa de les capacitats per no anar desafinant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada