LA DESTIL·LERIA. “FLORS I VIOLES”

L’èxit i /o el fracàs no son en realitat conceptes absoluts ,ans el contrari , son relatius del tot. Ser segon en una cursa serà un fracàs si esperaves guanyar i un èxit gran si esperaves quedar al voltant del lloc deu. Just el mateix passa amb les exposicions . la seva valoració sempre serà relativitzada per les esperances que a priori dipositàvem en elles.

Ara a la Destil·leria es presenta la mostra ”Flors i violes” que es presentada com un diàleg entre la pintura de Marta Duran, que segons s’explica en l’escrit de presentació,  beu de l’obra d’artistes com Cy Twombly, A. Kiefer, Barceló o els expressionistes alemanys  i Marisa Benjamim, artista portuguesa difícil de classificar ja que la seva obra va bastant més enllà de la interdisciplinarietat (segons  també l’escrit de presentació). El vídeo, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, les performance, cap suport li és aliè per explicar el que per ella és fonamental: l’amor a la natura, la seva font d’inspiració. L’espai de l’artista conforma una cuina entesa com a espai de relació, diàleg i de creació, un lloc de la memòria i un laboratori.

Tot aprofitant que , com segueix explicant el text de presentació, l’arquitectura de la galeria recorda un hivernacle i ofereix una llar temporal adequada per a les seves plantes.

És obvi que amb aquesta bastida intel·lectual , un s’acostés a l’exposició amb el desig de veure un quelcom no tan habitual, amb una obra de Marta Duran renovada per les seves influences i la sorpresa interdisciplinar de Benjamim , i amb aquestes premisses a la butxaca  és obvi que el resultat és absolutament decebedor. Lectura que a bon segur hauria estat diferent  si la proposta s’hagués fet des de la normalitat i no des de l’excepcionalitat, com ha estat el cas.

Marta Duran se’ns ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional, estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més individualitzats  lluny de la gran estructura formal en la que treballava no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari plàstic que depuri fortament la seva tendència  cap una pintura més acomodatícia i comercial.

Un intent del que en surt perjudicat per la lectura de la seva companya amb qui s’aparella artísticament , ja que en el cas de Marisa Benjamim la seva aposta creativa és absolutament simple en la seva teoritzada dificultat , amb un domini aclaparador del decoratiu per damunt de qualsevol altre concepte.

Una obra ben feta, ben estructurada però freda , sense ànima, molt adequada per a una revista de decoració, però no pas d’aquelles d’alt nivell, no, el seu és un treball que pot fer embogir de satisfacció  a la burgesia del barri de Salamanca  o als lectors habituals de Telva, però sense poder anar més enllà.

Equilibri en l’essència d’una teòrica mirada al passat per confegir conjunts edulcorats exempts de tota vibració comunicativa en el concepte artístic, limitant-se al joc del sensorial d’un cert record, i exaltació el passat. I mantenint sempre la tendència a allò que podríem definir com “bon gust”

Resumint doncs, una mostra, aquesta de Flors i Violes, molt llunyana en la realitat a la parafernàlia pseudo intel·lectual que semblava oferir-se en l’escrit de presentació. Amb una Marta Duran lluitadora al màxim en aquest el seu desig de reinventar-se sense perdre orígens i pensaments, i una Marisa Benjamim innòcua, insípida i purament decorativa.

Una mostra que decepciona per les seves aspiracions preves que no s’assoleixn en el xoc real de l’exposició.

(Les fotografies el post han estat extretes de les xarxes socials)