Amb més anticipació que no pas en anys anteriors, per raons logístiques de merchandaising, s’ha presentat ja el cartell de Santes d’enguany, que seguint aquesta mena d’equilibri fàctic no escrit entre el que podríem dir línies plàstica i contemporània, correspon aquest any a la línia plàstica i porta la signatura de Jordi Prat Pons.
Quan vaig saber qui era l’artista a qui s’havia efectuat l’encàrrec
vaig dir que agradaria segur ja que
Jordi Prat és en la seva línia pictòrica amant del color i d’una figuració
moderna, amb un cert regust en ocasions al vintage que podria connectar amb els
més diversos estaments de la societat mataronina.
Ara , recentment presentat, em reafirmo en el meu pronòstic
encara que de primer moment no hagi estat tan aclaparador com un podia de bell
antuvi pensar, però estic convençut que mica en mica anirà quallant la imatge d’aquest
Robafaves fins a ser majoritàriament acceptada.
Però no es d’acceptació o no del que cal parlar en un blog com aquest i sí fer-ne crítica puntual. Recordant
que crítica és el conjunt d’opinions o judicis que responen a una análisi y que
poden resultar positius o negatius.
D’entrada he de dir tot mullant-me, que a fi de comptes ha
de ser la funció d’un crític, que el cartell m’agrada per fora però em decep
profundament per dintre. I m’explicaré:
M’agrada per fora per que és un veritable cartell d’artista
, és a dir una obra personal i que respon de manera exacte al posicionament creatiu
de l’autor que a més a més en el cas que ens ocupa és inconfusible.
Hom que conegui mínimament l’art mataroní sabrà a primera vista que és una obra
de Jordi Prat. M’agrada per la bona distribució dels espais i la perfecta
integració de la tipografia en el conjunt de l’obra, solucionant de manera
excel·lent un dels habituals problemes dels artistes amb uns elements als que
no estan gens habituats. Una tipografia realitzada en el mateix estil i esquema
de l’obra el que li dona frescor i dinamisme.
M’agrada per que no s’ha tallat
en l’ús del groc, un dels seus colors habituals, acceptant que pugui ser
criticat per el posicionament especial que avui per avui té aquest color. Però
com deia el propi autor, esperem i desitgem que en època de Santes aquest color
hagi perdut tota mena de referència política.
M’agrada i molt l’ampliació de la
seva feina , presentant treballs per a la samarreta i merchandaising en
general.
Em decep per dintre per que Jordi Prat Pons que és un autor
molt valent com ho ha demostrat mil vegades en la seva carrera , començant per professionalitzar-se
de ben jove, sortint a cercar mercats arreu del mon , anant a viure als EEUU, llençant-se
a evolucionar permanent la seva línia plàstica passant del col·lage amb molta
pintura i pocs elements afegits a la cara inversa del mateix en la que la
pintura és quasi tangencial i les obres estan construïdes amb materials de tota
mena, especialment teles diverses i papers de tota mena.
Però ara, en comptes de jugar-se-la cercant la innovació en el cartell ha tirat
per el més fàcil, sabent perfectament que lamentablement a Mataró la iconografia
de la festa ven molt i agrada molt més que qualsevol altre mirada que cerqui
més enllà de l’aparença ( recordem el cas de l’obra de Mònica Vilert que de primeres
no agradava gens, però quan algú va dir que allò era el vol del vestit de la
geganta , tot va canviar. L’existència del referent va ser el plus de proximitat que encarrilava l’obra
cap l’imaginari popular)
Jordi Prat Pons , de la mateixa manera que van fer els seus antecessors
pintors Albert Alís i Laia Arnau, ha
anat a buscar la diana popular i allà ha trobat a Robafaves i així l’èxit estava quasi assegurat. Un
Robafaves això sí sense cara amb la intenció de que sigui la cara de tots i
cadascun de nosaltres ( l’autor dixit) i crec que és un error. La força de
Robafaves està en la seva presència
emmarcada precisament amb un rostre dur i sensible a l’hora, generador
de confiança de grans i petits. La reserva tècnica efectuada crea un espai buit
just al mig de l’obra el que desconnecta en part les tensions de l’obra i
esvaeix bona part de la força de la mateixa.
Però és clar , es tracta d’un cartell atípic. Com un dia em
deia un reconegut catedràtic , el cartell de Santes és l’anti cartell ja que un
cartell anuncia una cosa desconeguda a qui no la coneix i en canvi el cartell
de Santes anuncia una cosa coneguda per, a qui coneix perfectament l’event. La imatge
de Prat Pons té lectura fàcil i directe
per a qualsevol mataroní però en canvi esdevé incomprensible del tot a
qualsevol que no conegui la festa.
Potser per això agrairíem que d’una i per a totes els artistes s’oblidin de l’anècdota i captessin
la idea conjunta de festa i de ciutat que és el que en realitat hauria d’anunciar
el cartell. Despullar la idea , un fet que sols han aconseguit uns pocs en tota
la llista d’autors i que fa que al meu gust els cartells de Jordi Cuyàs i el d’Antoni
LLeonart siguin a distància el millors de tots. Una manera de generar el
cartell en el concepte aplicat amb llenguatge plàstic que era el que un
esperava de Jordi Prat Pons i que no ha estat així. Un altre any serà.
Nota al marge. No deixa de ser curiós que cap dels pintors
escollits en els deu últims anys (Mònica
Vilert, Joan Hortós, Agàpit Borrás, Pol Codina, Albert Alís, Laia Arnau i Jordi
Prat Pons ) , escollits cal suposar per
la seva reconeguda vàlua , no hagin exposat mai en les sales municipals de Can
Palauet , Can Serra o Ca l’Arenas, cal suposar
per que es cregui quemalgrat la seva vàlua no tenen encara prou nivell per a
fer-ho. En canvi els signants de cartell que no son plàstics ( Dani Montlleó, Regina
Puig i Raül Roncero) si ho han fet. Potser
que reflexionin una mica els responsables de les temporades expositives municipals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada