Fa quaranta anys les exposicions tenien un concepte molt
simple, eren simplement arrenglerar un seguit d’obres, coherents, contradictòries o
disperses fins omplir tot l’espai expositiu. Les exposicions eren llavors d’olis,
aquarel·les, paisatges, figura o simplement “pintures de“. Mica en mica es va
entendre que cada exposició era com un capítol de la novel·la artística que n’és
la carrera d’un autor. I les exposicions tenien llavors un lligam, un fil conductor
que les potenciava, donant força al concepte creatiu de l’artista.
El pas següent estava cantat, oferir la possibilitat de barrejar
autors, estils , conceptes artístics i veure com les obres interactuaven entre
si. D’aquí aquests “Diàlegs” que han sovintejat tant en els darrers anys, com
ara mateix al Thyssen, i que ara arriben
a l’Ateneu Fundació Iluro en un intent de trobar un feeling entre la col·lecció Bassat i la de
la Fundació Iluro. I a fe que el resultat és el que calia esperar des d’un anàlisi
simple i imparcial. El resultat és el d’un fracàs absolut, convertint una
mostra d’una cinquantena d’obres d’artistes consagrats en una mostra freda,
sosa, descafeïnada i sense cap mena de vibració i estímul artístic en el
global, per més que individualment hi hagi obres a considerar. I evidentment
amb una absència de diàleg total i absolut entre elles.
En realitat tot queda clar des dels fonaments. La col·lecció
Bassat és una col·lecció amb tots els seus ets i uts, amb obres de contrastada
qualitat ben representatives del fer i el moment de cada creador. La col·lecció
Iluro és simplement una agrupació d’obres , sense cap mena de direcció coordinativa,
fruit d’adquisicions corporatives fetes a mida del gust del manaire de torn, o
amb la deixa o robatori d’una obra dels artistes que exposaven en els seus
espais expositius, o d’obres que arribaven com a dació de deutes bancaris. I és
clar entre dos conceptes tan diferents és més que difícil, per a no dir impossible
establir un camí comunicatiu.
Si entenem diàleg com a la comunicació bidireccional entre
dos, en aquets cas obres d’art, veurem ben clarament que en la gran majoria dels
artistes protagonistes d’aquesta experiència, aquest diàleg és impossible ja
que les obres presentades son tan parelles que no ofereixen cap pensament
diferent i el resultat esdevé un monòleg
que potenciarà l’obra superior ( quasi de manera absoluta la de la col·lecció
Bassat) i convertirà en inútil la presència de la parella.
Així succeeix en els casos d‘Argimón, Clavé, Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve Genovart,
Guinovart, Jordà, Niebla, Opisso, Perecoll, August Puig, Josep Serra, Raimon
Sunyer i Tharrats. Obres molt semblants, paral·leles, del mateix moment i amb
la mateixa intenció i que conseqüentment que no poden oferir cap diàleg entre
elles.
En altres ocasions , l’abismal diferència qualitativa entre les
peces és el que impossibilita un diàleg
coherent com son els casos de Ponç, Gudiol o Ràfols Casamada. Per tant sols existeix veritable
diàleg en els casos d’Óscar Domínguez ( la peça de la fundació Iluro és
sobradament la millor de tota l’exposició), Pablo Mañé, Jordi Prat, Tomàs Safont
Tria, Philip Stanton i Subirachs, que justament no son pas els pilars de l’exposició.
I és clar si sols sis artistes “dialoguen” i si d’ells sols
dos (Domínguez i Subirachs) son dels grans, haurem de convenir que el fracàs d’aquest
projecte de diàleg, i per tant de l’exposició, és total i absolut.
Si a això hi afegim un catàleg presumptuós que explica el projecte sota l’empara del ”palabro” serendipitat,
paraula de diccionari que es desconeguda per el 999 per mil dels mortals, o
més, però en canvi som agarrats i per no pagar al Vegap, i no posem com a portada
una obra destacada i triem a Pablo Mañé, de totes totes l’artista més fluix
dels participants , haurem de convenir que a questa exposició és un total
engany, en el que l’aparença domina i que no té cap mena de raó de ser.
Malgrat això la
visita a la mateixa es prou plaent, amb dos mirades al preu d’una en la majoria
d’artistes i amb unes quantes peces ben remarcables de la Bassat i la ja
coneguda i esmentada de Domínguez per part de la Fundació Iluro, però tenint
molt en compte que és una col·lectiva de noms sense més intencionalitat i que
per damunt de tot sense cap mena de diàleg si no és un inútil diàleg de sords.
Obra acceptable en l’individual i deficient en el col·lectiu
que la converteix en inútil i intranscendent com bona part de les exposicions de l'Ateneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada