El jurat del 8 Premi de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró,
composat per Gloria Bosch, Antoni Luis,
Maria Palau, Pilar Parcerisas i Arnau Puig ha proclamat guanyadora entre les
255 obres presentades l’obra “Sense títol”
de Mònica Vilert.
Una obra que respon perfectament a la realitat de la més
darrera evolució d’aquesta autora mataronina, més coneguda en el nom que no pas
per la seva presència pública a la que es reticent en conseqüència una treball tant silent i pausat com constant
i reflexiu.
L’obra guanyadora és un esplèndid treball ple de subtilitat
en el que les textures i el treball matèric i cromàtic portat al límit, expressen
el darrer pas d’una artista com n’hi ha poques a la ciutat.
Un treball poètic estructurat en els límits pictòrics , amb
un retorn a aquelles ceres que amprava en els seus començaments. Un treball simfònic
en la diversitat cromàtica a l’entorn del que teòricament sembla un
monocromatisme. El detall de l’accent en tal o qual nota, sempre en la recerca
màxima de la sensibilitat creativa i alhora de l’espectador. Una obra de
recerques que intentant trobar-se a si mateix, acaba trobant-se a un espectador
que queda enganxat en la subtilitat de la xarxa emotiva que genera. Una gran
obra sens dubte
Corria l’any 1988 quan Mònica Vilert era ja la més jove
seleccionada per la que després ha estat exposició mítica de Dürnau. Cursava
per un llavors tercer curs de Belles Arts. En el pertinent catàleg, dèiem llavors
del seu treball “ Treballa la tela amb compartiments inter relacionats. Uns
espais que de per se ja tenen vida pròpia, però que aconsegueixen la seva
plenitud amb l’ajut de la resta de l’obra que la complementa alhora que li
serveix per establir una relació de prioritats
que marquen el ritme del conjunt. Ja sigui a través de la pintura, la
tècnica mixta o el col·lage, l’autora concreta una poesia visual, en la que el
gest, el color i la sensibilitat tenen el suficient pes propi com per que
malgrat les evidents referències facin del seu treball un element personal altament respectable. El seu
decorativisme, que n’és conseqüència i no pas defecte, ajuda a fer més dúctil
el seu treball que ja és ara de gran
intensitat i bellesa plàstica. Per tot això i per la seva joventut, el nom de
Mònica Vilert és nom a considerar”.
Una evolució amb punt àlgid amb la seva exposició “6 sentits”
celebrada conjuntament a Tertre i la sala de la caixa Laietana. Corria 1991 i l’autora
tenia tant sols 25 anys i esdevenia una de les grans promeses de l’art català
contemporani. L’exposició “Terrera” de 1999 a Can Palauet ho confirmava. D’ençà
llavors un silenci captiu motivat per raons personals i la desaparició pública
amb petites presències puntuals com per exemple la del seu incomprès cartell de
Santes després d’una aspre polèmica anterior, i la darrera mostra fa unes temporades a la sala
d’Aparelladors.
Ara, sortosament , el seu triomf a la Torres García torna a
situar a Vilert sota el focus i això és una grandíssima notícia. Ho és per el d’afirmació
del seu treball al que ha estat fidel a les verdes i a les madures i per el fet
d’obrir els ulls a la ciutadania de la realitat d’un art sensible, emocionat i emocionant
, en una contemporaneïtat absoluta, lluny de la fullaraca del MAC, i que en el
recolzament a aquests autors i al seu treball és per on ha d’apostar la Cultura
local.
Ara Vilert assoleix amb aquest premi el reconeixement públic
i dels saberuts de l’art (un jurat d’altíssim
nivell), de la vàlua del seu treball. Esperem que no sigui un simple foc d’encenalls
i desperdiciem de nou la vàlua d’una gran artista que ha estat merescuda
guanyadora d’aquesta Biennal.
I jo que me n’alegro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada