L’exposició de l’artista mataroní , de fa temps afincat a Barcelona,
Òscar Sanchís, que presenta els seus darrers treballs a la sala d’Aparelladors
, m’ha retornat de cop i volta als finals dels anys 70, començaments dels 80
del segle passat.
En aquells temps sovintejaven a Mataró, especialment a Anticus,
la galeria del carrer Sant Cugat i a la sala de la Caixa Laietana, i
posteriorment a Studium 48 i Tot-Art, exposicions de Torrabadell, Ayneto, Fresquet,
Olivé, Lloveras, tots ells membres de mèrit de la per un llavors potent
Associació d’Aquarel·listes de Catalunya que practicaven una aquarel·la descriptiva,
il·lustrativa , estricta en els cànons i
sense cap mena de vel·leïtat de modernor.
Una aquarel·la tan mimètica entre ells que J.M. Cadena un dia
em digué que si els reunissin a tots per
fer una obra d’una mateixa zona i no els hi deixessin signar fins al cap d’un
mes, molts no sabrien distingir la seva obra de la del seus companys, de tant
alt grau d’identitat en l’estructura i resolució compositiva que tenien entre
ells.
Quaranta anys més tard l’aquarel·la ha perdut el paper
important que tenia en aquells moments, i no deixa de ser curiós, ja que el
material, tant en pigments, com molt especialment en la qualitat i diversitat
dels papers ha millorat ad infinitum, però potser la dificultat tècnica , - la
tècnica és una circumstància poc apreciada avui en dia -, ha retirat als autors
d’aquesta espectacular especialitat.
Sanchís en canvi, enamorat de la mateixa, ha aprofundit en
ella fins adquirir un mestratge de perfecció considerable, fet que queda ben pales
en aquesta replena exposició que omple a vessar les parets d’Aparelladors. Una
exposició que per poder ser gaudida amb més intensitat bé en sobra una tercera
part.
Una exposició en la que podríem fer diferenciació de dos
tipus d’obres: les d’ofici i les de benefici. Les primeres son aquelles en que
semblen realitzades quasi a cegues, o el domini tècnic li permet fer obre amables,
d’indrets igualment amables, amb un resultat ensucrat d’aquells del “que maco”, ideals com a decoració standart , sense cap mena de
compromís i passió. Obres de menú per a espectadors poc exigents. Obres solament
d’ofici. Obres de pintor com a millor
definició. Obres formalment molt ben fets però sense cap ànima comunicativa més
allà de la descriptiva.
Sortosament aquestes obre cohabiten amb d’altres més
atrevides, més potents i que presenten uns reptes evidents. Obres en les que la
tècnica no apareix com a única virtut , ja que hi ha una recerca del motiu, un establiment
de les directrius en les que s’estructurarà l’obra, una aposta per una cromàtica
més agosarada i un desig creatiu que supera en molt el simplement tècnic. Unes
obres d’artista que van molt més enllà de les de pintor.
Exposició especial aquesta que avui Sanchís ens ofereix a Aparelladors.
Especial per la tècnica, molt en davallada actualment, i també pe el concepte artístic.
Però és una exposició avaluable tant per la perfecció tècnica d’altíssim
nivell, com per el desig d’adequar a aires de modernor, una pintura decorativa i
essencialment il·lustrativa que ja semblava enterrada a la història.
Però també ofereix una pregunta, com és per que Sanchís no
fa un pas més enllà i aprofitant les seves capacitats no és llença per camins
més desfermats, més en un estil com el del desaparegut Amadeu Casals, i cerca
al contemporaneïtat d’una tècnica meravellós , actualment tant en desús com és
la de l’aquarel·la.
De veritat que seria un plaer poder veure-ho i gaudir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada