DAVID SALVADÓ. IN MEMÒRIAM

No hem començat bé l’any. Massa tard per poder-li donar el darrer adeu, m’arriba la per a mi , més que trista notícia de la mort en el canvi d’anys del gran artista, excel·lent persona i bon amic, l’autor de Vilassar de Dalt, David Salvadó.

Cada vegada em costa més fer l’obituari de companys de fatigues artístiques des de fa molts anys, com és el cas de David Salvadó de qui ja vaig fer crítica de la seva primera exposició allà el març de 1977, és a dir de fa quasi quaranta tres anys, encara que el meu coneixement personal anava de més lluny ja que era empleat de la sucursal de Banca Catalana a Argentona i mantenia amb ell relacions professionals.

Fora d’aquest aspecte personal, per a mi molt important, el cas de David Salvadó és un cas que explicita en el genèric la gran contradicció de l’artista entre el món creatiu, el comercial i la necessitat econòmica vital per seguir el caminar del seu veritable art.

Per un llavors Salvadó que era un gran dibuixant figuratiu amb una especial predilecció per el realisme, es movia en l’entorn “mañetis” a on cultivà l’amistat amb Eduard Comabella amb qui realitzà a duo les seves primeres exposicions, la primera de les quals va ser del 9 al 20 de març a la sala d’exposicions de la caixa Laietana d’Argentona com ho mostra el més que senzill recordatori-catàleg de la mateixa. Mentre Comabella seguia amb els seus especial paisatges i presentava per primer cop els seus “creuats”, Salvadó establia un diàleg intens amb la figuració i el realisme. D’ell dèiem a la  crítica (en castellà tal i com pertocava pel moment):

“Elogios también merece la obra de David Salvadó, un debutante que nos sorprende con un muestrario variado de algo tan dificultoso para un debutante , como lo es la naturaleza muerta, el bodegón, el estudio de interiores etc.

La sorpresa se acentúa cuando el autor confiesa que solo hace un año y medio que se dedica al menester artístico. Y es que la excelente disposición, la distribución adecuada, los contrastes cromáticos, los volúmenes.. son realizados en mano firme, sabedor intuitivo de una capacidad más que positiva.

Como en el caso anterior ( -comentari crític de Comabella-), SALVADÓ tiene mucho por aprender, pero aquí está su cualidad, que se sabe conocedor de su debilidad, quizá se auto disminuye, y en esta propia humildad, puede y debe estar el aliento vital que coloque a este novel autor al nivel que deba merecer. Porque tras detenerse ampliamente ante su obra, fácil es comprender que de seguir así Salvadó será alguien a recordar. Y si para muestra vale un botón, solo es preciso detenerse ante una obra ( “silla con botella” ), en su construcción y en sus pinceladas está latente el alma sensible de un hombre que sabe expresar perfectamente a través del pincel su exacerbada sensibilidad”. Y a hores d’ara segueixo veient aquella obra amb la perfecció del translúcid d’aquelles velles garrafes de vidre  que ara tornen a estar de moda.

L’evolució del seu art va ser immediata i ràpidament es va desempallegar del seu realisme  per avançar per camins abstractius , fet al que ajudà sens dubte la possibilitat de professionalitzar-se en coincidir dos vectorials molt importants. Per un cantó la possibilitat d’acollir-se a una baixa incentivada del banc on treballava que estava en moments convulsos, i per l’altre el fet de caure en mans de Nico del Rio, director gerent de Tertre que li proposar formar part dels seus poulains com ja ho eren Novellas i Jordà.

Aquesta professionalització el va fer avançar a passos de gegant amb una abstracció subtil  que a voltes era propera a Zobel, i en altre virava cap el getstualisme de Hartung, però recolzat sempre per la seva primorosa tècnica que donava un aire poètic i sensual als seus treballs. Uns treballs que varen merèixer sempre elogis importants per part de la critica dels més diversos indrets, entre els que em sembla recordar  un gran article a Batik, però en canvi no van tenir un reflex massa positiu en el camp de les  vendes. La seva pintura assolia el sublim en el tècnic i mitjançant ell traspuava una sensibilitat creativa fora de mides.

Però la crisi dels vuitanta li va fer molt de mal. La davallada absoluta de vendes i les necessitats econòmiques vitals, com a persona amb una responsabilitat familiar, el van fer abandonar la seva veritable raó artística ( l’abstracció) a la que mai va retornar , i recuperar la seva arrel d’ofici ( la pintura figurativa ) amb una cara més comercial però amb una dignitat i professionalitat absoluta. Una faceta figurativa que accentuà la seva tendència al hiper realisme, en especial en una aposta per els interiors. Allà en aquelles imatges de cases de poble o de l’eixample, amb espais generosos, amb rajoles hidràuliques, amb aquella poètica del decadent, d’un temps passat. Amb uns interior que Claudi Puchades qualificava no sols d’interiors físics ans també emocionals. Una pintura que simultanejà amb el dibuix d’estampats tèxtils per importants marques internacionals.

Però per a David Salvadó , el seu trencament amb l’abstracció i la professionalitat li provocà alhora , una desconfiança total en el món del comerç de l’art del que s’allunyà del tot, d’aquí els eu escàs nombre d’exposicions. No entenia , i a bon segur amb una certa raó, el perquè del cost d’un exposició , que la depesa que implicava per l’artista fes que els guanys fossin generalment mínims. Que mentre l’autor ho apostava tot, la galeria sempre en sortia guanyant. Per això sols exposava a la galeria Súbex del carrer Mallorca de Barcelona, amb qui mantenia una relació personal d’amistat que superava el tracte comercial.

Per això va decidir cercar la venda directe i es convertí en participant habitual de les Fires d’Art al carrer, a on era una de les estrelles, essent habitual en les millors fires del país . Però també en aquest camp s’enfrontà a la contradicció  de valorar la seva obra en el preu just, que era superior al seus companys de fira  degut a la seva qualitat. Però aquesta diferència de preu , -mai va voler vendre a preus de misèria-, incidia en el públic que malgrat reconèixer la seva qualitat es decantava massa vegades per obres de menor preu, d’altres artistes sense apostar per la qualitat de les seves.

Unes contradiccions artístiques i comercials que David Salvadó afrontà amb un concepte de professionalitat total fonamentada en la seva fidelitat absoluta a si mateix i el seu art. Un art excels al meu entendre en el camp de l’abstracció , espai conceptual en el que alliberava essències i sensibilitats en grau extrem, però també en el camp figuratiu , on el seu ofici i la seva pulcritud perfeccionista donava peu a unes obres excel·lents en la forma i en el fons, amb una poètica personal, identificable a la seva poètica humana, en la que expressava una certa tristor interior en un món en clara decadència en el que no havia pogut expressar tal i com ell hauria volgut, el seu art i la seva remarcable sensibilitat creativa.

Ara la seva desaparició deixa un buit important entre els que el vàrem estimar i conèixer alhora que crida a una valoració del seu art, massa desconegut per a molts. Una desaparició que alhora que ens convida a la reflexió del difícil equilibri entre creació artística , comerç i supervivència econòmica.

David, amb tot l’enyor, rep la més forta de les abraçades , amb l’afecte que durant tants anys hem mantingut.

Que la terra et sigui lleu, company.

Les fotografies son  extretes de la xarxa, menys la de l’abstracció que és d’una obra que m’obsequià i de la que gaudeixo en les parets de casa. Igualment hi ha una fotografia amb Núria Poch, un servidor, Perecoll i ell mateix, efectuada en la taula rodona celebrada a la Nau Gaudí, al voltant de la figura de la galeria Tertre.