TOCAR, TRAÇAR, PINTAR. MADE IN MÒNICA VILERT

 

Ara fa deu anys quan Mònica Vilert després d’un silenci expositiu que superava la dècada , recuperava presència expositiva pública amb una sensacional exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró , incidíem llavors en el manteniment de la seva identitat creativa que seguia monolítica en la seva evolució . Ara deu anys després , en aquesta brillantíssima exposició que ens presenta al Museu Monjo, ens trobem de nou amb aquesta fidelitat a uns principis creatius i conceptuals que segueixen immutables en el seu caminar i que semblen més afermats encara després d’èxits  com el de la darrera Biennal Torres García.

                

Recuperàvem llavors les paraules de Susana Portell que havia escrit per aquella llunyana exposició de 1999 que deia :” “.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”. Que alhora lligava amb el que havia dit Francesc Miralles en la presentació de catàleg de “ 6 Sentits” la seva explosió creativa amb aquella exposició doble ( Tertre i Caixa Laietana) el 1991. Deia Miralles:” cal posar la sensibilitat a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i el seu univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura i convertir-se en un gest a l’aire, en un senyal a l’infinit”.

        

Ara trenta i vint anys després per definir el fer de Mònica Vilert jo m’aproparia a un poema de Joan Navarro a “O : Llibre d’hores” que diu: ”En el curs dels temps , amb les mans, vetllar el son de la memòria, aquella casa còncava, el moviment de les hores quietes, l’eco dels batecs, la humitat fosca, el galop del cavall, la veu meravellada. Amb les mans untades de fang, construir la llengua pròpia: Tornar a l’alè després de no ser ningú. 

          

Vilert practica una pintura silenciosa que no sembla pas d’aquests temps tan proclius als alts decibels. De fer quasi renaixentista, per la seva passió tant a l’ofici com a l’obra ben feta, Vilert gesta una obra silenciosa però d’intensa cridòria. Ha sabut crear la seva pròpia llengua plàstica que es personal i inconfusible, aquella que essent paral·lela a tants és a l’hora diferent a tots.

         

La seva metòdica creativa , en aquest tocar, traçar, pintar amb que titula l’exposició ens trasllada a una concentració absoluta en una llarga cuita, en la que materials , formes i elements van agafant protagonisme en el perfecte equilibri formal que sempre assoleix la seva obra. Un equilibri que malgrat la seva aparent fredor es transmuta en càlid i atractiu per a l’espectador que subjugat entra per participar en el dolç combat sensitiu en que esdevé cada peça.

             

Al Monjo, Vilert ens demostra que està en plena maduresa i en el punt més àlgid de la seva carrera. L’especial disposició del espais expositius de la sala que permet petites bombolles aïllades  donant sensació d’unicitat creativa malgrat la disparitat, afavoreix la intencionalitat de l’autora i li permet desbocar-se amb un amplíssim ventall creatiu homogeneïtzat per aquest ADN Vilert amb el que aconsegueix allò que sols els bons artistes aconsegueixen, fer reconeixible una obra seva a primera vista.

                 

Difícil es destacar algunes peces de l’exposat per la gran qualitat d’elles, ja siguin grafits, pintura, col·lages o obres de caire volumètric en  una recuperació que molt ens plau. La simfonia artística de Vilert no desafina en cap moment ni pels aguts ni per els greus, ans el contrari, es capaç de conduint els extrems en aquesta artesanal concepció, per a través d’una delicada alquímia destil·lar unes grans obres d’art.

             

Com deia a les xarxes, l’exposició de Mònica Vilert al Museu Monjo de Vilassar de Mar, no és magnífica , és lo siguiente, emprant un llenguatge comparatiu ben en l’ús en l’actualitat. No visitar-la és pecat mortal per a tot afeccionat  a l’art, alhora que es deixar de gaudir d’una bona dosi de bon i veritable art, fet que avui per avui no és molt habitual.  

        

Exposició d’obligadíssima visita, a la recerca del seu gest a l’aire  i la seva senyal a l’infinit.

Moltes felicitats.