dimarts, de juliol 13, 2021

ALBERTO BUSTOS I MARC ITURRI. DUES GRANS EXPOSICIONS

 




A Argentona durant  els mesos de juliol i agost i degut a la potència del càntir i la ceràmica, amb la fira Argillà i la festa del Càntir, la ceràmica assoleix primacia expositiva amb les  exposicions a la casa Gòtica i al Museu del Càntir . Enguany es repeteix la situació amb dues excepcionals exposicions “Naturareza” d’Alberto Bustos (Museu del Càntir) i “Ararat” de Marc Iturri (Casa Gòtica), dues visions plàstiques que essent quasi antagòniques son alhora complementaries i que mostren l’altíssima qualitat d’ambdós autors.



Visionar i analitzar aquestes exposicions em retornen a un dilema que sempre m’ha causat grans problemes amb els ceramistes .Per a mi, i per a molts, la tècnica és sempre mitjà, mai finalitat. L’artista té uns objectius comunicatius amb la seva obra  i empra en cada cas la tècnica que més s’adiu per aconseguir-la. I encara que aquesta variï l’artista seguirà essent creatiu de la branca que ha triat. Un cuiner encara que la seva especialitat siguin el arrossos no serà un “arrossaire” , seguirà essent un cuiner. Un escultor serà definit com a tal sigui quin sigui el material que empri, que sols servirà com qualificatiu mai com nominatiu. . No crec que ningú parli del ferrer Chillida, el picapedrer Cusachs o el marbrista Miquel Àngel



La ceràmica té una definició que s’integra més en les arts aplicades i decoratives, més a la “poterie”, que no pas a altres variacions. Uns camps en els que es pot assolir una perfecció tècnica espectacular i un nivell artístic fora mides, com en els cassos de Llorens Artigas, Cumella i tants d’altres, entre d’ells els grans terrissaires populars i veritables ceramistes en l’essència més pura.




Però per a mi , com en els casos de que avui ens ocupen, i en molts d’altres, quan la comunicació va per altre camins del volum, i amb altres intencions, em nego rotundament a qualificar-los com a  ceramistes i si a nomenar-los com escultors, ja que el que realitzen son pura i clarament “escultures” això sí, mentre altres empren el ferro, la pedra, la fusta , el marbre o qualsevol altre material, ells usen la ceràmica amb les avantatges i desavantatges que aquest material  atresora. Una mirada , aquesta que defenso, que desagrada al màxim al gremi de ceramistes, que segueixen entestats en capdisminuir la valoració de la seva tècnica en un dogmatisme que mai he pogut entendre.



Personalitzant després d’aquesta ,per a mi, obligada prèvia, passem a comentar en individual aquetes dues més que excel·lents exposicions. Alberto Bustos presenta al Museu del Càntir “naturareza”  una exposició en al que segons explica el propi autor en el catàleg “es submergeix en la psique vegetal per descobrir els sentiments turmentats per la degradació del Medi natural que els humans provoquem de manera habitual, fruit de la nostra pròpia degradació com a espècie”.



Ho fa mitjançant una plàstica poètica, tant en la vessant més sensible com en la més dura, que a mi em retrotrau a imatges del sempre màgic fotògraf Chema Madoz. Aprofitant-se de la seva gran capacitat tècnica i de la ductilitat dels materials ceràmics, Bustos genera unes escultures ceràmiques que produeixen a més d’un gran gaudi estètic i simbòlic, una reflexió intensa  de la problemàtica natural , tal i com és la pretensió de l’autor.



Amb uns intencionats trompe l’oeil constants, Bustos va desgranant la seva melodia poètica  i crítica  obligant a  l’espectador  a enganxar-se a les seves reflexions alhora de que gaudeix d’una realitat formal d’alta qualitat i bellesa. El joc de formes i conceptes, amb l’afegitó d’una sensible paleta cromàtica conjuga una veritable simfonia de sensibilitats i art. Tot en una magistral lliçó d’equilibri continuat de  fons i forma que demostra el nivell d’aquets gran escultor, per a mi, i ceramista  per a ell, que és Alberto Bustos.



A l’altre costat de la plaça de l’església, a la casa Gòtica, exposa les seves peces Marc Iturri. Ho fa sota el títol d’Ararat. Que com hom sap és una muntanya turca, encara que segueix essent la muntanya sagrada dels armenis, que segons el  Gènsi va ser el lloc on es va aturar l’Arca de Noé després del diluvi universal. A més és una muntanya volcànica coberta de neus perpetues.



Una mica jugant amb tots aquets elements , reals i metafòrics, Iturri desenvolupa una exposició plena de peces magmàtiques, configurant un territori plàstic dur i aspre  en el que es van dipositant els treballs,  d’una manera agresta i contundent.



Iturri  ens presenta la seva vessant més ceràmica amb alguns plafons i peces de formes més tradicionals, en el que és fàcil fer comparança ceràmica amb el negre sobre negre del mataroní Perecoll. Peces  de gran bellesa però que queden sotmeses a la potència plàstica de les escultures fetes amb gres refractari, porcellana i esmalts , en les que la textura , densa i irregular, amb el contrast de l’apunt blanc porcellànic com a punt d’equilibri  produeixen una impressió visual i sensitiva d’alta graduació.

Argentona acull així dues grans exposicions, d’un altíssim nivell creatiu i sensible que qualsevol afeccionat a l’art no s’ha de perdre de cap de les maneres .

Felicitats als autors i als programadors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada