Aquest mes de novembre el Museu Monjo acull una mostrà
pictòrica de Núria Guinovart, que si no vaig errat és la seva primera individual
per els nostres entorns, encara que no la seva primera presència, habitual com
és entre els seleccionats de la Biennal Torres García, i per què en un llunyà 2009
va formar part de l’exposició “Heterogenis i singulars” que organitzada perla
barcelonina Maragall, galeria d’art , va servir per celebrar els 10 anys de l’Ateneu
Caixa Laietana, i alhora la seva exposició nª 100. Que llunyà queda tot això avui
mateix.
En aquells moments dèiem d’ella: “Guinovart opta per una
abstracció sentida , apostant per la teòrica contradicció de l’ús d’un
component tècnic dur ( ciment asísmic ) amb una projecció estètica de caire
poètic. Les seves obres , estructurades al voltant d’unes incisions que
delimiten espais, apareixen enriquides amb una iconografia personal de lírica
senzilla i formes elementals, amb la que juga per accentuar el contrast de la
seva aposta.
Tècnicament ben realitzades , plàsticament atractives i
estèticament amb equilibri, sensibilitat i potència , els treballs de Núria
Guinovart son prou interessants com per prestar-hi tota l’atenció”
Ara, una dotzena d’anys després podríem repetir fil per randa aquestes expressions accentuant-les, ja que el temps passat ha fet afermar més encara aquest idioma plàstic de l’autora, que adquireix ara una rotunditat dialectal absoluta, havent-se convertit en la seva gran essència creativa.
Guinovart aposta per la teòrica contraposició entre el ciment, que en el seu cas es tractat amb una càlida fredor, i no és contradicció, i la dolçor estètica del complement pictòric, complement mesurat en l’exactitud, que ni excedeix ni està en mínims, per aconseguir una sonata plàstica curulla de sensibilitats que traspua emocions que fàcilment son compartides per l’espectador, fet al que ajuda uns cromatismes plens de senssibilitat i bellesa
Algú podria acusar el treball de Guinovart d’un esteticisme
decoratiu, però encara que hi pugui estar present, aquest no és el sentiment
dominant en el treball de l’artista que juga més en la dualitat relació /
equilibri , com el títol de l’exposició, o reflexió / silenci com ho definia el
crític , i bon amic, Ramon Casalé ja fa uns quants anys.
La pintura de Núria Guinovart és enormement plaent en el
visual, amb la imperfecció de les formes i la ductilitat dels seus cromatismes,
hàbilment conjugats per donar calidesa a la peça , trencant l’asèptica càlida
fredor del suport. Un plaer estètic que es dilueix aviat ja que el treball
denota a les clares que hi ha un quelcom més, un interioritzat misteri que
interroga a l’espectador per què amb la seva pròpia visió completi el treball i
arrodoneixi el cercle de la creació.
Si a tot això hi afegim que la sala del Museu Monjo, amb les
seves especials característiques espaials i dimensionals, és l’espai idoni per
a una exposició intimista però alhora de
caràcter expansiu. I malgrat que potser hi ha un petit excés d’obra, la disposició
escenogràfica és ben aconseguida, haurem de considerar que “Relació i Equilibri”
el treball de Núria Guinovart que ara ens mostra és una exposició plenament recomanable
per gaudir del bon art en les dues cares: el de la mirada exterior i visual, i
el de la mirada interior i reflexiva.
Felicitats
Relació I equilibri . Núria
Guinovart
Museu Monjo. Vilassar de Mar
Del 30 d’Octubre a l,11 de desembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada