SETXU XIRAU (2013-2023) A LA FUNDACIÓ ILURO

 

De manera gens habitual en al programació de la Fundació Iluro, de cop i volta i d’un manera ben especial, després de l’exposició de la seva col·lecció i fent parella amb el Batxillerat Artístic de Sta Anna, la sala de la Fundació que toca la Riera  presenta el treball del canetenc Setxu Xirau, que presenta un poti poti que sembla convertir en una peculiar antològica i que esdevé una mostra interessant en part , menter que per l’altre és una pura boutade  de qui creu en elles per “dignificar” el seu art.

Setxu Xirau és sens cap mena de dubtes un artista ben especial, un artista amb una concepció de l’art que a voltes especifica  com espectacle, com de representació artística en part, com ho és amb tota aquesta història del cabirol, que evidentment sorprèn en la primera impressió però que en la seva repetició acaba diluint tota mena de sorpresa i el que és pitjor, d’interés.

I ho explicarem, es tracta de situar  la figura dissecada d’un, o varis , cabirols que per sorpresa i en part per el peculiar sentit que tenim d’aquest animals, creen una imatge que segons els indrets , pot arribar  a ser espectacular , com pot ser per ex. , i així ha estat, a la casa Coll Regàs, el Palau de Montjuich, o la sala Artur Ramón, creant un xoc mental que obliga a una reflexió personal.

Artur Ramón reflexionava tot dient que  potser representa una metàfora de l’estultícia humana contra l’imperi del saber. I el que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a al que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia , ben traslladat, això sí, a la vesant pública.

Deixant de costat aquest  art per a babaus, que un ha vist repetidament en els quasi 50 anys de seguidor impenitent d’exposicions, en l’altre caire de l’exposició, Xirau ens mostra que és un artista brillant i vibrant, amb una clara tendència d’aires teatrals, però capaç de gestar, tot jugant amb els materials i el cromatisme, unes sèries esplèndides en les que és fàcil submergir-se , com per exemple el cas de les papallones que mitjançant el treball del color, dignifica i eleva a nivells artístics ben elevats. O el joc amb l’abstracció que assoleix una qualitat tècnica i comunicativa molt gran.

Malgrat però aquesta lloança a un art més visual, i si volem dir-ho així, ben tradicional, queda evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que aquests son sols elements per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica, que preveu i intenta una reflexió personal més profunda que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

El que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen ue és una presa de pel, i això sí que seria un greu error de la Fundació Iluro, donant veu i vot a qui no ho mereix.

Sgui com sigui, i més tenint en compte que el cabirol ja no estarà a la sala d’exposicions i sí estarà invisible a la casa Coll i Regàs, s’acosti a l’exposició i gaudeixi del bon fer  d’aquest artista de Canet, al que alguns consideren un primera fila, i altres no pensem  que hi hagi per tant,.

 

Setxu Xirau Roig 2013 / 2023

Ateneu Fundació Iluro

Abril / maig 2023