“ECLOSIONS”. JOAN SERRA. LA DESTIL:LERIA

 

Aquest mes de Novembre La Destil·leria ens ofereix “Eclosions”, una brillant exposició del ceramista Joan Serra que desviant-se del seu camí plàstic habitual, ens presenta la seva vesant més escultòrica, aquella que semblava mantenir amagada en el seu interior.

Fa molts anys que conec el bon fer  de Joan Serra. El vaig incluir en la gran col·lectiva inaugural de l’Espai 28 (2002) aquella galeria que va tenir intensa vida al carrer de san Francesc d’Assis de Mataró. També va estar entre els artistes de Tempus Fugit, la gran exposició d’artistes mataronins que es va celebrar ara farà 10 anys a la Nau Gaudí. I darrerament també el vaig incloure en la col·lectiva d’artistes del Maresme  que va cloure el gran any de Ca l’Antiga. Ho he fet sempre en el més absolut convenciment de la seva gran qualitat tècnica i essencialment artística.

És per a mi un gran plaer acostar-me a les seves exposicions i gaudir de les seves obres que en general esdevenen conseqüència de grans reflexions creatives i molt especialment tècniques. Això és  el que em va dir, i vaig reproduir en el catàleg de “Tempus Fugit”: "Tot es fonamenta en el comportament de la matèria segons els més diversos elements que li donaran un o altre resultat final”.

I justament això és el que ens mostra ara a La Destil·leria. Havent abandonat ja la formalitat, quasi estrictament física , de les seves aventures anteriors, ara Joan Serra desenvolupa en total llibertat el que per a mi és el seu canvi artístic més important, el variar des del reduccionisme tècnic, a la llibertat compositiva total. O dit d’altra manera , el pas des d’un ceramista formal en el que la tècnica predominava per damunt de tot, a un artista llibertari de caire escultòric que sembla haver acceptat  que la tècnica sols és un mitjà i que el que cal és treballar en la materialització de la creació.

Així ara ens trobem front d’un ceramista alliberat en part de la disciplina tècnica, encara que la domina en grau màxim, i deixant en tota llibertat a la concepció artística que vola per espais volumètrics lliures, en unes estructures que esdevenen a voltes en quasi organolèptiques. Una aposta difícil, però alhora absolutament reeixida en aquesta nova exposició a La Destil·leria.

Joan Serra sembla haver difractat molt en aquesta nova etapa en la que conjuga sinfònicament  la gran qualitat tècnica, aclaparada en el decurs dels anys, amb una creació artística que abandona la formalitat ceràmica per convertir-se, tal i com esperàvem molts, en una realitat escultòrica o dit d’altre manera una realitat en la que el joc i l’equilibri dels volums, assoleix el lloc de privilegi que semblava li era negat.

Els seguidors de Joan Serra, que son molts, es trobaran ara davant un dilema  clar que els hi provocarà aquesta nova dualitat artística: volum / ceramista . Uns, amants més aviat del purisme essencial de la ceràmica, en sortiran decebuts per la teòrica pèrdua d’unes arrels històriques , però la gran riquesa ceràmica que es fa avinent en aquests plantejaments essencialment escultòrics servirà per assolir encara més, el coneixement , l’estima i la varietat creativa d’aquesta gran tècnica.

Per a un , defensor de la ceràmica com a preuada eina i no com a element fonamental, aquesta exposició l’hi agrada enormement. I és així ja que Joan Serra encerta en l’equilibri entre tècnica i resultat, alhora que indirectament, les seves peces a l’esdevenir llunyanes a plantejaments anteriors, assoleixen un valor escultòric ben propi que les eleva a l’aplaudiment més sincer de l’espectador que es sent absolutament seduït per el gran treball qualitatiu que se li ofereix.

Arrodoneix l'exposició amb la presència d'un seguit de joies cerèmiques en la que a mena d'unes escultures de mida reduida, Serra  acosnegueix uns bibelots de gran bellesa i sense abandonar per res la seva força craetiva. Unes peces de gran interés.

Exposició d’obligada i detinguda visita, en la que s’aconsegueix un espectacular equilibri entre art i tècnica que l’eleva per damunt d’altres mostres d’igual caire. Molt aconsellable per tots aquells que consideren que la ceràmica no és un art menor. En ella hi obtindran la millor i més positiva resposta.

“Eclosions “ Joan Serra

La Destil·leria. Mataró

Del 26 d’Octubre al 20 de novembre de 2024

   

 

 

IMAGINANT FUTURS

 

La Múndia, espai expositiu nou i convertit ja en l’esperança d’activitat artística a la ciutat, ens ofereix una vegada acabada la seva exposició inaugural  una col·lectiva que pertany a les escasses activitats que ens ofereix “Manifesta 15” a la nostra ciutat, fora de l’exposició que presenta a la Presó.

Sota el títol d’ “Imaginant futurs” 17 artistes de diferents edats, tècniques, conceptes i estils ens presenten el seu fer en una mostra col·lectiva que aplega un bon ventall de sabors artístics desplegats en una ample diversitat de tècniques , responent artísticament al títol de l’exposició.

Una exposició de sabors, a l’estil de una mostra de tastets, d’allò que saben fer i que respon perfectament a la multidisciplinarietat tècnica , modal i estètica que conjuga l’art actual. Una col·lectiva diversa i dispersa que sedueix en les obres presentades i en la que a cadascú li plaurà més uns obres que altres, i que presenta un mínim percentatge d’obres d’escàs interès o simplement innòcues.

La diversitat de conceptes i de realització dels autors , permet l’amplitud de la mirada i el trobar amb una certa  facilitat aquell treball o aquella estilística més plaent als nostres conceptes artístics personals, fet que converteix a la visita en un despertar de curiositats, molt més actiu i referencial en el concepte general  de la manifesta que no pas els avorrits i desnortats projectes que s’exposen a La Presó.

Una exposició que malgrat la seva teòrica vàlua reduïda, front de la gran de la Presó, mereix una visita i la recerca d’aquella obra que ens permet pensar en l’interessant que seria veure una exposició d’aquell autor.

Exposició de recomanada visita per aquells aventurers de noves recerques y autors menys coneguts .

Ps.- Els artsites participants son: Carla Aledo,  Anna Aluart, Xavier Arenós, Clara Ballesta, Clara Esperalba, Pere Fradera, Anna Fradera, Ana García, Jordi Homar, Mikel Jaso,  Cori Mercadé, Dani Montlleó, Edu Novellas, Rut Pla del Rio, Pol Ponsarnau, Enric Punsola I Miquel Vila.

 

Imaginant Futurs.

La Múndia, espai d’art. Mataró

Del 14 al 27 d’Octubre de 2024

 

 

QUAN NO S’HA D’EXPOSAR.

 

Tan sols he visitat una exposició, i com bé saben els que em segueixen, acostumo a penjar a l’Instagram i al Facebook , una fotografia de la mateixa acompanyada d’un petit comentari del que m’ha semblat, per que serveixi com a prèvia de la crítica que a posteriori penjaré en el blog.

La setmana passada ho vaig fer amb la , per a mi, molt decebedora exposició de Sergi Rabassa a La Cúpula. En el comentari deia exactament:” Decebedora mostra de Sergi Rabassa a "La Cúpula,". Ser artista és molt més que fer collonades sense sentit. Cal rectificar urgentment, retornar al treball silent i sols sortir de nou quan hi hagin veritats i no paridetes “. I el comentari ha portat cua.

Segueixo en les mateixes ja que l’exposició de Sergi Rabassa mostra una vegada més en que el treball en l’art és lent, que el voler córrer massa porta indefectiblement a l’error i que cal un treball pausat i silent i sols sortir a mostrar-lo quan aquest ja està afermat i no en les beceroles.

Em sembla que aquesta és la tercera exposició de l’autor en poc més d’un any.(una que va inaugurar el mateix espai en que exposa ara i la seva expo compartida a començaments d’estiu a Aparelladors), fet que de per se és poc positiu ja que seguim sense saber exactament en quin camí es troba el seu fer artístic i el que és molt més preocupant quin és el camí a seguir.

Sergi Rabassa ha aparegut públicament mitjançant el món del gravat en el que ha anat cercant camins per experiències ben diverses, amb uns treballs en els que destacava més per la seva tècnica que anava agafant protagonisme  que no pas per el que volia explicar ja que apareixia desnortat, sense tenir un far i guia definit i determinat.

Avui , en aquesta exposició a la Cúpula, aquesta desubicació en la que volia explicar-se, m’ha quedat més evident ja que l’exposició consta tan sols de  5 carborundums amb punta seca i gofrat, idèntics amb la sola diferència del color emprat, un parell de gravats més, una escultura  tunejada de Sant Antoni Abad i una petita sèrie de penjolls a l’estil indi americà. Com es pot observar un petit calaix de sastre on triar i remenar.

Amb aquestes peces, tan diverses com disperses , d’un nivell i qualitat d’aprovat raspat,  el resultat crític tan sols pot ser el d’un NO, això no, i convidar a l’autor a que respiri a fons i es replantegi el seu dialecte artístic per a una propera exposició i principalment per al seu futur creatiu si de veritat vols ser considerat “artista”.

Però aquest comentari no serveix, ni servirà per a res, ja que l’artista davant el comentari d’Instagram respon públicament de forma aïrada amb: “Aquestes “paridetes” les vaig realitzar mentre estava amb tractament oncològic, quimioterapia, saps el k es? Saps com es passa? Saps…..
Molts entesos en art i poc en humanitat. No se que et creus, jutge? 🤣🤣 inquisidor de l’art". Frases que segueix en privat, amb expressions desqualificatòries de la meva persona i el meu fer que no explicitaré públicament per respecte , no a mi, i sí a qui me les ha dirigit.

Doncs ho sento molt però el crític jutja l’obra que es presenta i no té per que saber l’estat de l’autor, jo no el sabia. Ha de ser l’autor el que ha de saber que si les obres no son bones, ni tan sols acceptables, per el seu estat personal, és ell  el que ha de decidir  desar-les i esperar a que les obres siguin d’una qualitat que valgui la pena exposar. I si no ho fa així ha d'estar preparat per a opinions negatives.

Hi ha autors que han fet obres espectaculars, en un estat físic lamentable. En elles han sabut copsar la voràgine de la malaltia i han sabut trametre a l’espectador les seves sensacions i emocions. Rabassa no, vol fer el seu art de sempre quan ell no és el de sempre degut  al seu estat i lògicament el final sols en pot ser un: el de l'obra fluixa i conseqüentment , la mala exposició. I això és el que ha de dir la crítica.

I així ho fem, en el desig de que a la millora física que tots esperem , s’hi afegeixi una nova idea plàstica que permeti descobrir a l’artista i el confirmi com a tal. I sí és així actuarem , com hem fet sempre, dient el que creiem i pensem, i sense esperar que a un,  li facin el gara a gara quan la crítica sembli bé o l'hi etzibin  que com més gran, més ruc , com ha passat ja,  quan no  sembli tant bé.

A millorar-se i a esperar que correspongui amb una millora artística que esperem poder-la jutjar.

 

“Voyage, viatge interior”. Sergi Rabassa

Galeria d’Art La Cúpula. Mataró

Del 12 d’Octubre al 2 de Novembre de 2024

 

 

ENTRE EL DIVÍ I EL PROFÀ. ELVIRA FUSTERO.

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar, aplega en aquests mesos d’octubre i novembre , una excel·lent exposició de caire antològic de l’artista aragonesa, afincada de fa molts anys a Barcelona, Elvira Fustero.  Una exposició que de bones a primeres cal qualificar com a magnífica i  que ens ofereix una ample mirada al fer d’aquesta artista que porta treballant a primer nivell de fa prop de cinquanta anys.

Avui, al Monjo, Fustero presenta una semi antològica del seu bon fer. Aquell que li ha permès exposar a mig mon  des de Taipei a EEUU, des de Suïssa a Nicaragua, i passant per els principals països europeus com França, Alemanya o Itàlia, i com no, s’ha passejat de manera triomfalment intensa per arreu de l’estat espanyol. Això per no parlar el Museus on es possible visitar la seva obra que van des del Museu d’Art Contemporani Hispànic de San francisco, Taiwan o Nicaragua i per una quarantena de museus de tot l’estat entre els que destaquen les Fundacions de la Caixa, el Banc de Santander , o el de Sabadell o les col·leccions Hervàs Amezcua o Bassat, el que demostra que el seu nom , si bé no assoleix el de la gran èlit de l’art espanyol contemporani, hi està en el fregadís.

Vaig tenir la sort de conèixer profundament el seu treball en el X aniversari de la galeria Tertre . Estem parlant de fa quaranta anys ja que juntament amb Manuel Couto i Pilar Perdices van ser els artistes encomanats en celebrar el X aniversari de la galeria que de la mà de Nico del Rio havia assolit un lloc de privilegi en el nostre país, i havia aconseguit importants resultats als iniciàtics ARCO dels vuitanta.

En aquella exposició Fustero, era presentada per Guillem Viladot, responsable de “Lo Cau del Pardal” d’Agramunt, i gran emblema de la poesia visual catalana, que deia d’ella “La pintura d’Elvira és sorpresivament lírica perquè l’artista és, per raó de la vivència profunda, una persona que s’admira del goig de viure, com si aquest goig fos l’única alternativa: una alternativa de sensibilitat trèmula, d’ampla afirmació poètica i d’il·lusió omnipotent”. Per acabar afirmant que la pintura de Fustero “sorgeix de la necessitat , genuïnament femenina, amb tot el que aquest qualificatiu té de grandesa, i alhora de síntesi humana”.. Avui quaranta anys més tard, la definició de Viladot segueix essent perfecte per definir el treball de l’autora.

I més si com és el cas de l’exposició de Vilassar de Mar, perfectament comissariada per Ramon Casalé, que ens permet endinsar-nos en el particular món de Fustero , en la seva evolució i en el detall curós de la seva obra escultòrica , menys coneguda però igualment remarcable.

Alguna vegada s’ha dit  que en la negror, que no foscor, de l’obra de Fustero, no sols s’hi podia llegir el dramatisme de Saura, aragonès com ella,  si no que si podia llegir una ànsia clara de viure. I és ben cert. El començament de l’exposició correspon a pecs dels seixanta, setanta i vuitanta, en les que el color domina, gestant una abstracció dinàmica que sembla ens vulgui cantar  l’alegria de viure.

Però poc a poc, l’obra enfosqueix la seva cara i llavors son els negres i grisos els que dominen, però no d’una manera dramàtica, en la que fàcil hauria estat caure-hi, i si en canvi en un joc de dinàmiques esperançades com si ens digués estem aquí i així, però podem retornar a l’alegria i  a la joia de viure, fent que mai les tenebres plàstiques dominin en el conjunt del treball i se’ns ofereix un bri d’esperança que sembla obrir-se en la següent peça.

L’obra de Fustero es conjuga en una simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic, quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador  que quasi sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita absolutament sadollat.

Acompanyen l’exposició un seguit d’escultures que semblen esbossos per a unes obres més grans, quan no és així. Son obres creades per aquest mida i en el sentit que la mateixa desprèn. Peces enormement interessants que generen uns atractius diàlegs entre la seva geometria i els volums de les pintures exposades , mostrant en tota la nuesa la capacitat artística i creativa del treball que a l’entorn del volum és capaç de generar aquesta gran artista.

Exposició de primera magnitud la que se’ns presenta en aquests mesos al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres.

Felicitats

 

Entre el diví i el profà. Elvira Fustero

Del 13 d’Octubre al 24 de Novembre de 2024

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar.

 

TOMÀS BEL.- EURITMIA

 

Es coneix com eurítmia el fet de moure’s de manera harmoniosa i cercant la bellesa. És un moviment que serveix per expressar els estats d’ànim i per això es transforma en un mitjà de comunicació. Vitruvio, el gran teòric de l’estructura clàssica, va establiren en els seus principis l’exigència que en tot monument havien d’existir : ordre, disposició, eurítmia, simetria, distribució i decòrum.

Més modernament l’euritmia ha estat considerada l’art del moviment que fa visible en l’espai i mitjançant el moviment corporal, allò que en l’interior del ésser humà transcorre mitjançant la paraula i la música. Per exercitar-se en aquest art existeixen exercicis de tipus coreogràfic que poden servir pera expressar els tres aspectes de l’ànima: Pensament, sentiment i voluntat.

Valgui tota aquesta prèvia  per explicitar el significat del títol de l’exposició que ens presenta en aquest mes d’octubre el Museu de Llavaneres de la mà de Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació Vila Casas, una exposició difícil d’encasellar entre les habituals del Museu i que sols es pot entendre en un mutu acord de col·laboració, entre el Museu i la Fundació, ja que l’exposició  és de difícil encaix en l’entorn del tarannà habitual del Museu.

El protagonista és l’escultor barceloní Tomàs Bel, que va morir el passat 2014, i que enguany es celebra el centenari del seu naixement,. Bel fou un escultor format a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi  en els anys 1943 al 47, on fundà, amb altres companys, el grup “Els betepocs” que encapçalats per J.M. Garrut, procurà difondre l’art arreu del territori mitjançant els anomenats Campaments Pictòrics.

Artista allunyat dels circuits comercials, va exposar poc en galeries barcelonines, mentre que desenvolupà  una important tasca docent a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, des de finals dels cinquanta i fins la seva jubilació.

Avui a Llavaneres ens trobem davant una petita antològica de recull en la que ens trobem amb el seu excel·lent fer, - el seu treball tècnic és d’alta qualitat, mirem la peça que mirem -, el que ens demostra la seva gran qualitat formal però alhora la transmissió emocional entre el treball i l’espectador no assoleix una reeixida total deguda , al meu entendre, per la manca de vibració compartida i per la fredor quasi asèptica que apareix en totes les peces d’ordre , diguem-ne clàssic, que se’ns presenten en aquest exposició.

Passejar-se per bona part de l’exposició és com si ho féssim per una exposició amb un bon recull d’obres de Clarà, Monjo, Rebull i altres escultors clàssics catalans, ja que l’academicisme expressat a través de la perfecció realista, sense ni el més petit error de proporcions, formes  i conceptes, és el que domina aquesta part de l’exposició corresponent a al seva primera etapa.

En l’altre part de la mostra,  menys explicita en l’exposició, la seva obra es simplifica mitjançant el treball amb plans i formes geomètriques com queda clar en algunes figures de caire religiós presents en la mostra. Finalment i en una tercera part, es presenten uns obres creades com un conjunt de torsions d’alumini treballats en formes geomètriques de clara modernitat i que trenca totalment amb el vist en la resta de l’exposició.

La sensació després de la visita, és que l’exposició sembla una assaig o prèvia, d’una exposició més ample i detallada en la que es vulgui fer una mostra més general , essent aquesta tan sols un tràiler del seu fer. Una sensació que fa que la fredor de l’exposat domini i no deixi petjada en el fons de l’espectador que veu derrotada la seva passió per al fredor general de l’exposició.

 

Eurítmia. Tomàs Bel Sabatés

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 d’Octubre al 3 de novembre de 2024

 

MADOLA. UN FOC MILENARI.

 

L’espai Volart, l’emblemàtic espai del carrer Ausiàs Marc de Barcelona, ens presenta actualment una gran exposició de ceràmica que és alhora la demostració de l’espectacular fer de Madola, la ceramista barcelonina resident a Premià de Dalt, que emmarca en aquesta mostra de caire antològic la demostració de la seva gran saviesa artística i de la força de la seva creació , que la converteix en una de les ceramistes emblemàtiques de la petita gran història de l’art del nostre país.

Quan un començava en això de la crítica d’art, i d’això en fa ja 50 anys, vaig llegir en una revista especialitzada un gran reportatge en el que el gran crític Camón Aznar dialogava amb diversos artistes del grup de Cuenca. Discutien de com el públic podia copsar la qualitat en una obra abstracta , ja que en la figurativa si tenia les suficients pistes per esbrinar-ho.

Després de diverses disquisicions varen coincidir en que l’element imprescindible per considerar la qualitat d’una obra era l’emoció que la mateixa produïa a l’espectador. Una vegada s’acomplia aquest punt, era el moment de l’anàlisi tècnic i conceptual del treball per arrodonir el concepte del nivell qualitatiu de l’obra d’art. Però que sense emoció la qualitat quedava del tot descartada.

He recordat aquestes frases, que vaig emprar en la crítica de l’exposició que Madola va realitzar fa unes temporades al museu Monjo,  mentre anava visitant pausadament la gran exposició que Madola ens ofereix a modus d’antològica en els sempre brillants i acollidors espais de l’espai Volart  a Barcelona, on mostra a tothom la seva gran qualitat com a ceramista i en la que predomina esencialment l'emoció.

En ella , la visió conjunta d’un veritable mostroari del seu fer de tota la seva trajectòria creativa, ens demostra la grandíssima qualitat del seu treball, en el que gesta de manera enormement hàbil i perefccionista, la sempre dificultosa tasca de lligar concepte i tècnica per assolir la plenitud del fet artístic, deixant en l’àmbit unes reflexions que supuren àmpliament la bellesa formal que queda amplament depassada per la potència brutal d’un treball que és capaç de generar unes estructures i unes formes , perfectament definides per Rafael Vallbona en l’escrit de presentació del catàleg, quan diu “el foc i el fang son el poema que li fuig dels dits, un cosmos inorgànic que es fon i pren sentit a cada paraula i gest..”.

De manera intel·ligent, Madola ha dissenyat l’exposició en diferents àmbits: Sol i cos. -El museu arqueològic.- El mar i la muntanya , ecosistemes socials en perill. -L’arquitectura i al construcció.- La via sepulcral.- El cos com arquitectura última. Uns àmbits en els que creu  l’autora pot dividir la seva trajectòria creativa, i en els que agrupa de manera molt intel·ligent peces del mateix ideari encara que puguin haver estat realitzades en moments ben diferents.

Àmbits que acollint obres de diferents èpoques, mostren el traç unitari del fer de l’artista capaç de treballar de manera altament brillant i en moments diversos, els temes que ocupen la seva ment i que explicita plàsticament per fer-los avinents als espectadors que queden subjugadament embadalits davant la puresa de pensaments i la força artística dels mateixos, amb el que aconsegueix quasi sempre l’adequada comunicació entre autor i espectador, somni cercat sempre per tot artista que es vulgui considerar com a tal.

La ceràmica creativa està en uns moments difícils. Com he dit en altres ocasions, quasi sense col·leccionistes, sense galeries especialitzades, amb un Museu diluït en el calaix de sastre de l’Hub , la idea del públic en general  es concentra més en una mirada estètica centrada en la bellesa formal, molt en la idea de la poterie, la finesse i la delicadesa que no pas en el sentit més intern i emocional que ofereix la ceràmica contemporània  més concentrada en materials, textures i intencions que no pas en els conceptes preestablerts de la bellesa.

Precisament per això, l’exposició de Madola és capaç de trencar motlles en la recerca d’aquest ceràmica més viva, més anímica, menys formal i molt més escultòrica. Una ceràmica que en realitat sols esdevé la tècnica emprada , ja que el resultat, com he defensat sempre, assoleix una dignitat escultòrica, cosa que sempre m’ha agradat defensar i mai ha agradat als ceramistes.

Però que hi farem. Pensem que és ceràmica o creiem que és escultura feta amb tècniques ceràmiques, sols ens cal recomanar la detinguda vista a aquesta exposició , d’altíssima qualitat, d’una artista que és de les grans del Maresme i del país, i que respon per el nom de Madola. Felicitats.

Exposició d’obligadíssima visita.

 

Un foc mil·lenari. Madola

Espais Volart. Ausiàs Marc 20 Barcelona

Del 17 d setembre de 2024 al 19 de gener del 2025