RETROBAMENT

Aquest blog ha estat inactiu durant quasi un mes. Avui reinicia la seva activitat. Ambdues coses tenen la seva raó.

Comencem per la bona. Avui és un bon dia per recomençar. Per a casa és un dia magnífic. La meva filla petita, la Júlia, acompleix avui onze anys. Com no que és un dia de records, de mirar enrera , de recordar les preses, aquell part natural ja que vàrem arribar a Sant Pau amb la nena coronada i quasi traient el cap i no va donar temps per res. El viatge per l’autopista en nit fosca com la gola del llop, després de trencar aigües. El primer dolor al petge ( quedava clar que naixia una catalana). Aquell munt de gent a la sala de parts , ja que, ho fet miraculós, ningú havia triat aquella nit per néixer a Sant Pau, i per la gent de guàrdia ,mig endormiscada, un part servia per despertar la modorra de la nit. I mil coses més que queden guardades per sempre en la memòria personal.

Ara seguim amb la dolenta. Aquest blog ha estat inactiu per qüestions de salut. Els primers dies per què el neguit no em donava per escriure. Els següents per què si un passa vuit nits ingressat és difícil comunicar-se en un blog. Al final , per què en la recuperació i adequació en la nova situació un es planteja si val la pena dir el que ha passat, que és molt i poc segons com es miri, que a un no li val allò de la llàgrima fàcil, però també pensa que el suport, - que ha tingut i molt dels que coneixien el tema -, be s’ho valia. En resum que pel que sigui, el blog s’ha quedat quiet i avui recomença el seu caminar.

Potser caldrà dir el que ha passat. Dons que un ha patit el que científicament es diu “sordera súbita” , és a dir la pèrdua d’audició degut a “?” , i que en el meu cas sembla ser causat per un “infart d’oïda” . En resum que malgrat rebre alguns tons, he perdut la “banda conversacional” ,i dit en plata he quedat sord d’una orella. Sense recuperació possible i amb evidents problemes per una solució electrònica tipus audífon.

Sense embuts que una putada , però igualment sense embuts que hi ha moltes coses pitjors i que amb aquesta seguirem endavant ja que sortosament, un pot seguir treballant, fer una vida familiar satisfactòria, seguir amb les seves afeccions, etc. Però és clar , ara queda l’adaptació, acostumar-se al soroll permanent en l’oïda dolenta, discriminar, seguir les converses de manera diferent, etc, etc.

Moltes coses, i moltes reflexions que m’han vingut al cap, en aquests dies intensos i neguitosos, en el personal, i que a bon segur aniran apareixent en els propers post d’aquest blog que avui es renicia.
Un retrobament amb obligat agraïment a tots aquells que en coneixement de la situació m’ha fet suport , que en l’apartat de blocaires haig de personalitzar amb en Joan, en Ramon, en Quico, l’Oriol. Dels seus ànims estan sorgint aquestes paraules. Gràcies a tots.

PS.- Com li deia al bon amic Ramon, “Curiosament la dreta funciona de meravella i l’esquerra s’esconya”. Ben atinadament responia, “és que l’esquerra és més sensible”. I quanta raó tens. Gràcies, Ramon.