AL·LÈRGIA

Falta una setmana per la primavera , però a mi darrerament m’està donant l’al·lèrgia cosa fina.
I quan dic això no parlo d’aquella al·lèrgia d’estrès que tinc diagnosticada, que fa que després d’un dia atrafegat , quan m’allibero de la vestimenta habitual i per tant es procedeix a una certa descompressió de les extremitats, en certes zones del cos com braços, cuixes i glutis , m’aparegui una certa erupció que em pica i obliga a rascar-me.

L’al·lèrgia que estic patint darrerament, i en els últims mesos d’una manera molt accentuada, és diferent. Diria jo que és una al·lèrgia interior. M’explicaré :
Fa temps ja em va succeir una cosa semblant quan sentia o veia a un senyor baixet amb bigoti que parlava de manera estranya. Em va passar i vaig pensar que era un fet ocasional, però ara quan veig a Rajoy, Zaplana, Acebes, Piqué , o tan sols sento anomenar la Cope , o al comprar el diari tan sols la meva mirada d’esquitllada passa per la portada de “El Mundo” que una estranya sensació em domina.

Sense més ni més que m’agafa una emprenyamenta especial, em sento com menyspreat i insultat d’una manera tan barroera que no puc aguantar. Això em provoca tal neguit que m’obliga a canviar de dial o canal, anar pel camí d’una lectura més pietosa, o cercar l’ajut d’algun sanador que estigui disposat a alliberar-me d’aquesta mena de mal d’ull que em persegueix.
Ho he provat tot però no hi he trobat remei. M’han dit que la única solució és repetir d’aquí dos anys i de manera molt més intensa, la celebració de la que justament en celebrem avui el segon aniversari.

Serà qüestió d’intentar-ho, per què jo, os ho ben juro, no puc seguir amb aquest neguit,