MÉS PÍNDOLES

Generalment el diumenge no dona per poder llegir tot el que ens ofereixen els diaris del dia. Els suplements van molt be com a lectura en els viatges setmanals. Dels de diumenge em quedo amb dues meravelloses píndoles:

1.- El enredo (Antonio Martínez. El País Domingo). Al respecte de Sharon Stone i el seu “Instinto Básico 2” , de la que un en feia esment en el darrer post. Diu: “... serà un èxit ja que la unió de sexe ,aventura i perill és infal·lible. Només hi ha que veure l’èxit en el seguiment que ha tingut la negociació de l’Estatut. Canvis de parella , cites clandestines , promeses ambigües i un embolic tan fenomenal que ningú sap si ERC és l’assassí o el cadàver”.

2.- Un poco de misericordia ( Javier Cercas. EPS)
Càustic, mordaç i reflexiu article sobre els polítics. De lectura obligada per aquell que creu en la política i els seus protagonistes.

Comença amb un seguit de frase despectives sobre els polítics que no em resisteixo a reproduir. “La paraula polític significava en el seu origen, ciutadà. Avui , gràcies a la vostra perversitat ha arribat a significar, el que enganya als ciutadans” (Voltaire). “Política és el mitjà de vida preferit per la part més degradada de les nostres classes delictives ” ( Ambrose Bierce) . “La societat està formada per una ramat de cecs , guiat per un grapat de bojos” ( Josep Pla).

Desprès de fer repàs a l’angoixosa vida que comporta dedicar-se a tal menester, acaba amb una profunda reflexió: “És l’hora de deixar els insults. És hora de tenir una mica de misericòrdia, si no per justícia o per bondat , al menys per motius pràctics. Per què, imaginem-nos que un dia els nostres polítics prenen consciència de l’espantosa vida que porten i decideixen enviar-ho tot a dida. Imaginem-ho. Ja em diran llavors quin és el valent que els substitueix.”
Certament impagable.


5ª MOSTRA D’ART JOVE

Quan estic escrivint aquestes ratlles, deu estar reunit el Jurat que ha de dictaminar quines son les propostes (màxim dotze) que tindran dret a formar part de la mateixa i a rebre per tant l’ajut corresponent.

Malgrat ser ja la cinquena edició , la mostra d’Art Jove no pren volada ni a la de tres, no arribant en aquesta ocasió ni a la vintena de propostes presentades , amb un nivell de qualitat que hem de qualificar de fluix. I ho dic amb fonament de causa i per judici directe.
Propostes vulgars , repetitives, poc imaginatives i excepte en tres o quatre casos , sense cap mena d’interès. Ara , fer volar coloms, el que vulguem. Cubs gegantins , reflexions amb típex , Instal·lacions de 3 metres amb set monitors projectant dvds , plats trencats per un tub ....

Potser tot està ja en les viciades bases del concurs dirigides de tal manera cap al mal anomenat art visual, que fa que hom que no es mogui estrictament en aquest camí ja no presenti la seva opció, ja que any rera any ha estat refusada, mutilant per tant l’objectiu essencial de la convocatòria.
A més per assegurar el tret el jurat queda clarament emmarcat en aquest camí. Enguany amb Per Dardanyà (Can Xalant) , el representat de “H. Associació per les Arts Contemporànies “ i per l’artista contemporània Núria Alberch. Per tant majoria absoluta.
Però es clar que em queden molts dubtes . S’abstindrà Pep Dardanyà davant dels projectes presentats per residents a Can Xalant ?. Que farà Núria Alberch , professora de Batxillerat Artístic de Sta Anna , davant les propostes dels seus alumnes , que en certa manera han de reflectir la vàlua de l’ensenyament que reben? . Passarà la selecció el treball de Xavier Rosales , dissenyador conegut pel seu fer en el Cartell de Les santes i ara darrerament en el Concurs de Cartells de la Festa del Càntir ?. El seu projecte és en veritat inèdit , com demanen les bases del concurs , o és ja un element presentat com es podria deduir per la presentació del mateix?.

No vull amb això dubtar de la honorabilitat del jurat, que la té i tota, però si remarcar de nou, que tal com ja va succeir en el cas de Can Xalant, el nepotisme en el dirigisme que està portant el PMC, arriba a uns límits que van més enllà del suportable , amb una manca d’ètica que esquitxa a tothom, en aquest cas a un jurat amb membres amb obvia inhabilitat , no per capacitat, i sí pel que podríem dir “parentesc”.

I aquí pot estar el gran problema que s’arrossega per la Beneficència , i jugant amb les paraules és un fet que no beneficia ningú. Ni a Graupera , ni als tècnics del patronat , i molt especialment no beneficia ni a la Cultura ni a la Ciutat , que a fi de comptes és del que es tracta.