MITJA PART

Permeteu-me el símil esportiu , però un està en aquest descans entre part i part a l’espera de recuperar forces per continuar la partida. Passada ja la Nit de Nadal, el dia de Nadal i el de Sant Esteva , amb els seus àpats corresponents , un que encara que ha intentat controlar-se s’ha passat un xic, com sembla ser d’obligació ( la cuixa de xai d’avui era feta per àngels , gràcies Xoni ) , i ara cal fer bondat per la segona tanda que ens espera, que pot ser si fa no fa semblant.

No soc d’aquells ni que li agrada molt el Nadal, ni que l’odia intensament. Estic més en la vessant que diria que son unes festes que em depassen, que amb menys ja n’hi hauria prou, però... A casa pocs guarniments, enguany ha aparegut l’arbre el darrer dia i de la mà de la petita. En el que pertoca a regals , l’aposta ha estat per el dia de Reis i més quan les nenes ja han crescut i això del tió ja els hi ha anat gran.

De la resta, com tots. Ens estirem en el menjar, el beure i alguna que altra delicatessen , i com no, gaudim de la família amb tota intensitat. Que dir que un es pot reunir amb tots , els d’un costat i altra , amb alegria i sense problemes , ja és prou important i vist el que s’escau quasi sembla un miracle de Nadal.

Enguany la cosa ha estat més diferent. A la família ( per un i altra costat ) ha aparegut una nova generació, les avies ja son besàvies i la germana i cunyada ens superen en l’esglaó amb el nou apel·latiu joiós d’àvies. Encara no, però ja per la propera caldrà fer forat a taula per una joiosa trona que a bon segur ens animarà la festa.

L’altra costat per això està en el regust , no sempre dolç, del temps que passa. Avui he gaudit de poder reunir a taula a tots aquells que més estimo: la meva dona, el meus fills i la meva mare.
Al meu fill no el veig tant com voldria, encara que mantenim una excel·lent relació telefònica. La feina l’ha portat a mig mon i ara tot indica que l’amor el porta cap a València , a un poble de rodalies, Alginet , que sortosament està manats per socialistes i amb gent d’esquerra republicana al consistori , el que vol dir que sembla haver escollit be. L’he notat feliç , després d’un fort desengany anterior, i aquesta felicitat queda compartida encara que no compensa tantes coses que t’has quedat sense viure i sentir pel fet de la llunyania. En l’obligat brindis el desig del millor per a ell.

Però el dinar ha tingut el regust de pensar que potser pot ser l’últim. Veus a la mare que va fen baixada inexorable. Que les cames cada dia son més feixugues i que en el cap cada vegada hi ha més núvols que no proposen pas bons temps. Els seus alts i baixos cada vegada ens queden més en baixos i et queda aquell “que triste es llegar a viejo” frase de sabiduria popular que es veu que molt sovint repetia l’avi de la meva dona quan es notava impedit de fer allò que volia.
Però potser això també és el Nadal. Uns que arriben, altres que ja han marxat i uns altres que s’apropen per agafar el tren. Llei de vida que algú diria.

Sigui com sigui , punt de felicitat per trobar-nos tots i per desitjar , que sigui com sigui, i passi el que passi, el millor està encara per arribar.
I un , optimista de mena ( si no ho fos com podria haver aguantat en el mon de l’art mataroní durant ,és de trenta anys ) , n’està plenament convençut.