JORDI ARENAS. LA SUBLIMACIÓ DE L’ART

El passat dimecres vaig tenir un error d’aquells que cal considerar com imperdonables . Dit d’altra manera , un error que si son els del Museu el que el fan , baixem el Sant Cristo gros i els meus esgarips s’escolten per arreu.
El dimecres passat Francesc Masriera presentava a Can Palauet el seu llibre “Jordi Arenas, la sublimació de l’Art” i el fet se’m passà per alt, malgrat haver maleït al PMC per la seva errada a l’agenda.


No sona a disculpa, per què no n’hi ha , però crec que el cas és un exemple típic de la manca de publicitació dels fets culturals a la ciutat. Cap recordatori, i a més la manca de costum, ja que el divendres és el dia habitual de presentacions a Can Palauet. Així el tenia apuntat i va ser el dijous quan un bon amic s’estranyava de no haver-me trobat a l’acte, quan vaig caure en l’error, que no sabeu com vaig lamentar.


Divendres em sorprèn gratament una trucada de Francesc Masriera tot dient-me que tenia un exemplar per a mi i preguntant com podia fer-lo arribar. Aquest mig dia l’he tingut a mans i he de dir que l’estic llegint amb tota complaença.


No puc negar que primer m’he llençat a les referències personals i a les del meu pare, que en ambdós casos han tingut un tractament altament curós. Després n’he fet ullada ràpida i de seguit n’he començat la lectura. Una ullada primerenca que em permet fer un bon judici previ .
Amb en Jordi vaig tenir poca relació, no amb en Jaume com ja he dit alguna vegada. És a dir un paral·lelisme de la relació que va tenir el meu pare. A casa hi havia uns quants quadres d’en Jaume (alguns magnífics) i tan sols un petit apunt d’en Jordi, que curiosament ara roman en el meu estudi , just al costat d’on escric aquestes ratlles.
De petit , un tenia por del mar. L’amenaça familiar quan un no menjava no es relacionava amb els tòpics d’habitud. En el meu cas quedava clar, que si no menjava, aniria mar endins amb la barca d’en Jaume.


Per tot això sempre vaig estar molt més a prop de Jaume. Per això i molt més, especialment per el seu tarannà. Amb en Jordi existí sempre aquell distanciament llegit per un com desconfiança. A més, i que no s’enfadi ningú, existia en ell un despreci a les exposicions que feia que qualsevol cosa li sembles adequat per sortir del pas. Aquesta separació amb el públic mai li vaig acceptar i d’aquí el meu paper dur que a bon segur mai va comprendre.


Però penso tot es va esvair amb l’entrevista per la revista de la galeria Minerva , de la que es fa esment en la publicació. Allà vàrem fer les paus, per dir-ho d’alguna manera. Ell va reconèixer que sí, que se li havia parat el rellotge en el que pertoca a les exposicions , i un va descobrir aquell Jordi que s’amagava darrera aquella inescrutable i freda careta. Després ja ve l’intent d’homenatge per el seu paper de mestratge , que cal no oblidar va impedir el PMC, i la resta....


Una resta que per el que a mi es refereix té sorpresa, i és la del pintor Ismael, del que apareixen apunts en el llibre. No fa molt que vaig parlar amb ell. Em va trucar. Fa molts anys justament havia exposat de la mà d’en Jaume al Nàutic. En aquella exposició em va captivar la bellesa aconseguida amb una obra en que una escala mecànica n’era protagonista.. De llavors havien mantingut un cert contacte que s’havia estroncat.


Ara tot sembla lligar-se. A bon segur que son les coses de la vida.

CA L’ARENAS



Hauria de parlar de les exposicions actuals de Ca l’Arenas però no hi ha temps per a tot i demà ja ho farem.
De moment tan sols una prèvia que un no voldria dedicar a Carles Soriano Blasco bon jan i bon amic, que sembla l’encarregat de defensar al Museu cada vegada que li dono una atzagaiada.

Després de sis mesos, en la visita d’aquest diumenge Santí Surós seguia essent Santi ( Santiago) i no Santí ( Centino) com és el seu nom. Vist que ja he acabat amb totes les meves possibilitats de demanar se li atorgui el nom correcte, voldria que ell que tan defensa al Museu , faci el possible per aconseguir-ho. A bon segur que Santí Surós des de la seva tomba li agrairà.


Voldria parlar del treball de Verònica Aguilera però serà impossible. El vídeo del seu treball no estava actiu, a bon segur ja que essent un l’únic visitant no pagava la pena. Com no pagava la pena obrir el Foment malgrat que constava com hora de visita ( encara que això dels horaris del Foment és habitual en el seu incompliment).


Com tampoc cal actualitzar la pàgina weeb. Intento aprofundir en l’exposició dels retrats de la Col·lecció Palau i encara es manté activa la mostra de Puiggalí. No així amb les mostres més actuals amb dependència de Can Xalant..


Ho sento Carles però els fets desmunten la teva teoria de treball de la gent del Museu. Per els de fora , aquells que sols en veiem el resultats, el qualificatiu sols en pot ser un , el de Ganduls , i em freno per no fer que totes les lletres siguin majúscules.